En un context en què l’esperança de vida s’allarga i la població envelleix progressivament, fins al punt que alguns científics dels països desenvolupats situen l’inici de la vellesa a partir dels noranta anys, resulta paradoxal que l’edatisme s’hagi convertit en un dels problemes més incòmodes de les societats contemporànies. Si encara tenim a la retina els dibuixos de Goya retratant la vellesa amb amargor, el cert és que hem avançat: cada cop és més habitual veure persones grans –amb cabells blancs, arrugues o bastó– exposant-se públicament en molts àmbits i demostrant una activitat intel·lectual i física notable.
Malauradament, aquest esforç de reapropiació de la identitat d’ésser humà i de la personalitat que ens defineix més enllà de l’edat, es queda ara per ara en l’esfera de la imatge. Encara avui, moltes persones de més de 50 o 60 anys –just en el moment de la màxima maduresa professional– són expulsades o marginades del mercat laboral. Aquest fenomen no només és injust, sinó que resulta ineficient des d’un punt de vista econòmic i social, tal com deia l’economista Stiglitz. Quan es prioritza la joventut com a sinònim d’innovació, s’obvia que l’experiència aporta criteri, visió estratègica i capacitat de gestió de la complexitat, sense tenir en compte que moltes persones grans es formen i s’adapten a les novetats tecnològiques amb la flexibilitat dels boomers que són.
La situació s’agreuja en el cas de les dones. A la discriminació per edat s’hi suma la pressió estètica i uns estereotips de gènere transversals i persistents al llarg de tota la vida. Com a l’època de Beauvoir, les dones grans sovint desapareixen de l’espai públic i professional, penalitzades per uns cànons que associen valor i visibilitat a la joventut. Això es tradueix en menys oportunitats laborals i en una precarització més accentuada en arribar a la jubilació.
Davant d’aquest escenari, cal repensar el contracte social. No es tracta només de permetre que qui vulgui jubilar-se ho faci amb dignitat, sinó també de garantir que aquelles persones que desitgin continuar actives puguin fer-ho en condicions justes. Això implica flexibilitzar les trajectòries laborals, fomentar el reciclatge professional i eliminar les barreres discriminatòries en la contractació.
Un altre element clau és l’encaix intergeneracional. Lluny de plantejar una competència entre joves i grans, cal promoure la complementarietat. Els joves poden aportar noves mirades, domini tecnològic i atreviment; les persones grans, experiència, coneixement acumulat, serenor i capacitat de mentoratge, però també més energia per consolidar i fer créixer qualsevol projecte. Trencar amb la rigidesa que atribueix rols segons l’edat és imprescindible, especialment en una societat amb una piràmide poblacional cada cop més envellida. Tinguem present que els joves llops de dents  llargues d’avui poden ser algun dia vells amb les dents esmolades i molt saber, sense ningú a qui transmetre’l.
En l’àmbit polític i institucional, aquest equilibri també és necessari. Donar espai als joves no ha d’implicar desplaçar els més grans, sinó construir espais de governança compartida. La diversitat d’edats, com la de gènere o la d’origen, enriqueix la presa de decisions i la fa més representativa, i això no només en moviments de participació ciutadana per fer bonic, sinó en àrees executives amb poder de decisió. El vellisme no és només una injustícia, és una forma de miopia col·lectiva interessada a manipular.
Pensem-hi: una societat que menysprea l’experiència, en què el coneixement esdevé residu i l’enginy, accessori, condemna el seu propi futur. Més que un error, és un fracàs, un fracàs col·lectiu.