En aquest inici de primavera ens trobem en un moment de confusió i desconcert.
Tot i això a poc a poc es va trencant el totalitarisme de la indiferència, que intentava fer virtut del desprestigi de la política i convertir-nos en simples comparses d’unes oligarquies econòmiques, polítiques i fins i tot mediàtiques.
No es tracta pas de grans mutacions en els equilibris de poder però sí de la introducció d’alguns factors d’esperança.
Sembla com si s’obrissin algunes escletxes en el núvol de pessimisme fruit de les fractures econòmiques i culturals que els darrers quinze anys han aparegut a Andorra.
Podríem dir que, enmig de la foscor, torna la idea de projecte, tant que proposta d’acció orientada al mitjà i llarg termini, que pretén relligar el passat amb el futur. O, dit d’una altra manera, que es busca sortir de la situació present en què no hi ha il·lusió pel futur.
Venen temps difícils per a les veritats objectives, les col·lectives, les que poden administrar les nostres tensions i conflictes gràcies a la seva naturalesa pura, com si fos una matèria primera no contaminada de subjectivisme. Només podrem superar aquesta boira mental amb un esforç, personal i intransferible, per continuar lluitant contra la ignorància per molt protectora i confortable que sigui.
No es tracta pas d’una situació inèdita ni excepcional.
En els últims trenta-cinc anys hem viscut uns quants períodes de lleugeresa política que ens semblaven insostenibles, però aguantàvem, i també creiem que eren insuportables, però ens els empassàvem.
El sociòleg Salvador Cardús ho va descriure molt bé a l’ARA el 19 de juny de l’any passat: “El poder polític, per recórrer a la imatge evangèlica, és com una casa –amb falsa aparença de castell– construïda sobre la sorra. Per això, molt bona part de l’acció política cal dedicar-la a dissimular-ne la feblesa. És allò que ara en diem, eufemísticament, la fabricació d’un relat, que sempre queda millor que dir-ne propaganda.”
Al tercer pis de l’edifici Administratiu de Govern hi treballen especialistes en la comunicació cloroform. Però la gent ja no s’empassa el seu relat.
Tanmateix a Andorra no hauríem de cedir a la temptació populista de l’antipolítica.
Ho hem de tenir ben present perquè certes frivolitats, certs fanatismes i certs narcisismes no facin perdre el món de vista.
Les estratègies de comunicació ja no són un instrument de síntesi del discurs polític per mobilitzar votants potencials en campanya sinó un instrument d’agitació permanent que aspira a definir el debat polític a partir d’un efectisme superficial però atractiu a través del tan esmentat relat.
S’opera en uns cànons propis de guió de telenovel·la farcit de clixés, que glorifica l’acció immediata tractant de convertir ocurrències banals en grans aforismes, per mobilitzar les emocions més primàries.
I la mobilització apareix a les xarxes socials on alguns s’esforcen per laminar el debat polític a través d’un presentisme opressor que converteix la política en un fangar. Un fangar on el civisme és engolit pel llot de l’odi; on regna un guirigall que es retroalimenta amb la polarització creixent; i on la manipulació del significat de conceptes com la llibertat, la igualtat o el respecte als drets fonamentals acaba per buidar la democràcia del seu esperit pluralista.
Bona part dels comentaris, tots covardament anònims, que es publiquen al peu d’articles semblen adreçats a enemics a abatre.
Es dona ales als mandarins de la mentida mentre que l’odi que traspuen els anònims comentaristes es troba al bell mig del present deteriorament democràtic.
És així com es va influenciant el debat públic, de manera desproveïda de qualsevol codi deontològic, minant el pluralisme que constitueix la societat democràtica andorrana.
