Vent a favor

Aviat començarà el desplegament de les activitats culturals d’estiu. Una notable programació de música, art, dansa, folklore, teatre (saltimbanquis inclosos) que, cada dia i a cada parròquia, ens amenitzaran la fugaç estació estival.

Una ocasió perfecta per fer una fotografia aèria de la vida cultural del país.

El resultat d’aquesta anàlisi és un maremàgnum d’activitats culturals, benintencionades sense cap dubte, però sense un rumb ben definit. Una programació dirigida a l’entreteniment del públic i a l’exhibició de les administracions que els promouen.

Sèneca escrivia en les seves cartes: “Cap vent serà favorable a qui no sap a quin port es dirigeix.” Aquesta frase em ve al cap quan penso en l’escenari de la cultura a Andorra. Es gestionen un nombre important d’activitats i equipaments però sense pensar en objectius a gran escala ni definint estratègies, consensuades pel gruix del sector, per aconseguir-los. Res més enllà de l’ara i aquí, del cobrir calendari i l’omplir sales. Qui dia passa, any empeny! Caldria una política cultural ben definida, tant en l’àmbit local com nacional. Una mirada més global, més reflexionada entorn dels potencials del mateix sector.

Cap activitat cultural és perjudicial o nociva i tampoc hi ha cap acte cultural que, per modest que sigui, no tingui un impacte positiu en el públic. Sempre s’aportarà alguna cosa, sempre es guanyarà. Però ens quedem a la superfície. No s’aprofita el potencial de transformació del sector. La cultura és quelcom més, té capacitats molt superiors si es treballa des de dinàmiques més estratègiques, reflexives i coordinades. La cultura és un vehicle extraordinari per fer créixer la comunitat, per fer-la més lliure i plena. Una eina magnífica per a la cohesió social, la integració i el creixement col·lectiu.

Andorra gaudeix d’una bona xarxa d’equipaments, tant del Govern com comunals, i disposa de personal amb talent i ganes. Hi ha al país un públic actiu interessat en la cultura i segurament molts altres potencials que només cal estimular. El que manca en la gestió cultural nacional és ambició, passió i vocació a l’hora de posar-ho en marxa. I no parlo d’ambició en termes econòmics o de recompte d’espectadors, sinó d’elevar la cultura al seu màxim potencial buscant objectius de mires més àmplies. Només cal preguntar-nos per què treballem a cultura, què volem aconseguir amb el que fem, i a poc a poc emanaran les respostes.

El recentment presentat llibre de l’Arnau Pérez Orobitg, Distàncies, s’obre amb un contundent poema, el qual resulta tota una declaració d’intencions: “Et premeré l’escorça / fins que t’hi gravi l’arbre.” La imatge és colpidora i altament inspiradora. Aquest ha de ser l’esperit dels que gestionen la cultura. Deixar empremta, transformar la persona que s’hi atansa i contribuir a la comunitat per la qual es treballa. Fer que l’individu que entra als espais o als espectacles no sigui la mateixa persona que en surt. És només així com la cultura va més enllà del pur entreteniment.