Tercer dia consecutiu que parlem de Pedrolo i del Mecanoscrit. La cosa em té no diré que amoïnat però sí desconcertat. Més aviat fascinat, perquè vaig ser un dels milers i milers d’adolescents catalans que van créixer amb l’angoixa que l’Alba antany verge i bruna havia hagut de fer-ho amb el seu fill per procrear i salvar l’espècie. Amb el seu fill! Són coses que quan tens 13 anys se’t queden clavades a la closca i ja no t’abandonen mai més. La culpa és molt principalment del meu amic Albert i de Tercer origen, l’estupenda novel·la que avui precisament arriba a les llibreries. S’inspira molt desacomplexadament en el clàssic de Pedrolo i en un moment donat té l’ocurrència de repassar-hi els pocs llibres que han reunit al poblet de Llobarca, on els protagonistes intenten sobreviure al gammapliomavirus (!) que amenaça d’exterminar la humanitat en un plis plas. Entre aquests llibres hi ha Tom Sawyer, L’illa del tresor i Los Siete –completament d’acord: jo hi afegiria Edad prohibida, El turó de Watership i Las cuatro plumas– i naturalment el Mecanoscrit, amb aquella portada de El Cangur en què sortia una empoderadíssima xavala enfilada dalt d’un tractor vermell i que ens permetia posar-li cara a l’Alba, ja vagament erotitzada. Diu l’Albert que ell es va cruspir la bibliografia sencera de Pedrolo. A mi només em va atrapar el Mecanoscrit, i mira que ho vaig intentar, seduït per la genuïna habilitat de Pedrolo a l’hora de titular. Però res. El Mecanoscrit i, algun temps després, els Quaderns d’en Marc, que és un Pedrolo apòcrif però com una casa de pagès. El cas és que ha sigut reaparèixer l’Alba en la meva vida, tant anys després, i tornar cada matí d’aquesta setmana al meu 8è, quan érem feliços i no ho sabíem. Llegeixin Tercer origen i m’ho diuen.