L’actualitat avança ràpid. Allò que avui és un gran tema, demà ja no; ja està tot dit, criticat, fulminat o elogiat fins a l’infinit i omplim les xarxes d’una altra cosa. Fa tres setmanes sabíem que a la catedral de la Seu s’havia consagrat una verge, una dona pura, casta i verge, sobretot verge, que escoltava submisa, obedient, 22 minuts de sermó alliçonador i que dedicarà la seva vida al servei dels altres. Una opció personal molt respectable, evidentment, si és la seva voluntat.
Més enllà del cas particular, la imatge de la consagració diu molt del model de dona ideal per a la religió catòlica, un model compartit amb l’islam i el judaisme, que també tenen obsessió en la dona pura, tapada, submisa i al servei de, un model que ha predominat segles i que ha marcat l’imaginari col·lectiu de moltes generacions. Un model de dona que han marcat l’educació, la cultura, les tradicions i l’organització social i ha anat configurant una manera d’estar al món: el discret segon pla, al servei de, tenint cura de nens i de gent gran, d’animals i de plantes.
I, així, el món està ple de cuidadores: de mestres, infermeres, cuineres, netejadores, productores, agents literàries, secretàries, moltes secretàries; de dones que ho tenen tot a punt perquè l’home executi, faci, dirigeixi. Ells ocupen l’espai central, ben ocupat amb una xarxa de relacions ben sòlida i configurada que perpetua aquesta ocupació.
Dilluns passat Noemí Rodríguez escrivia Una cambra pròpia, preguntant per què hi ha menys escriptores que escriptors. Responia parlant del temps, de la dedicació a les cures i la conciliació… Hi podríem afegir un altre motiu? Aquesta manera d’estar al món tan ben integrada i que comporta manca d’ambició literària, o professional en general? Per què ja està bé? Per què tenim altres feines que ens ocupen el temps i ja no juguem a la seva lliga? Per què necessitem menys reconeixement públic? Ocupem aquest lloc de cuidadores que el destí ens ha preparat. Perquè això és el que toca, el que està bé, el nostre deure. Tenim opció de renunciar a aquest deure? Sempre el podem compartir?
Quina vigència té ara aquesta idea? Està canviant o només s’està transformant?
L’actualitat corre. Fa uns dies Som Telecom dedicava una jornada a les enginyeres, l’ADA muntava una taula amb professionals que dinamiten estereotips, el festival Ull Nu projectarà el documental Alteritats. Natza Farré i Judit Martín, que parodia verges pel món, van ser unes de les artistes del festival de pallasses de la capital: dones que riuen, que transgredeixen codis, temes, personatges, un festival de dones impures, descarades, cridaneres, incapaces d’aguantar 22 minuts de sermó de ningú. Dones que no aguanten el discret segon pla ni el monopoli de les cures.