Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JBartumeu

Jaume Bartumeu

President Progressistes - SDP

 

 

Veritat i política




Fins a quin límit un governant pot negar el que és evident i tenir credibilitat?

La distància entre relat i realitat esdevé generadora de problemes. A Andorra en tenim força exemples.

En la nostra democràcia cansada el debat polític va desapareixent perquè l’enfrontament entre dos bàndols, que es volen irreconciliables, fa impossible el diàleg.

El sociòleg català Salvador Cardús escrivia fa poc una interessant reflexió sobre les bases ètiques en la política: “És ben bé que, en política, com del porc, tot s’aprofita. Vull dir que els analistes –i, no cal dir-ho, els mateixos polítics– som i són capaços de, passi el que passi, fer quadrar qualsevol esdeveniment amb la interpretació de la realitat que més convé. Tot, sigui el que sigui, passa pel filtre que permet que qualsevol fet i circumstància ens doni la raó.”

Per Salvador Cardús, la batalla política “hauria de respectar els límits de la coherència lògica, els d’una cultura democràtica elemental i unes bases ètiques tan exigents com fos possible”.

Tant és així, continua, que “la política és local, sempre troba grans dificultats per sortir del més parroquial i immediat. Per això en les campanyes electorals gairebé no interessen els temes de política europea, i ja amb prou feines els programes electorals. Tornem al que és més primari, a les divisions tribals, als criteris d’orientació més simples: els que són com nosaltres front als altres... O a la satisfacció de l’interès més proper”.

Ho he manllevat a Fernando Vallespín, que ho publicà el 21 d’abril a El País, referint-se a la situació espanyola.

Ho comparteixo perquè retrata prou bé com anem a Andorra, dos dies abans que es constitueixi el Consell General resultat del 7 d’abril.

Les eleccions generals ens han confirmat que hi ha moltes maneres de votar.

La ideal, no cal dir-ho, és votar a favor d’un candidat i adherir-se al projecte que representa.

Però em sembla que el dia 7 d’abril no hi va haver gaires adhesions plenes a un projecte polític.

Força gent ha votat a favor de candidats que, encara que no acabaven de convèncer plenament, fetes totes les sumes i restes, ha considerat que són els que més convenen. És a dir, que s’ha votat amb realisme i també amb un punt de resignació.

Fa quinze dies Carles Casajuana escrivia a La Vanguardia que encara hi ha una altra possibilitat que, al seu parer, en cas de compromís és la més raonable: “Si no es pot votar a favor de ningú, sempre es pot votar en contra d’algú.” I per aconseguir-ho, conclou Casajuana, “només cal concentrar-se a identificar el pitjor candidat i pensar com podem contribuir amb el nostre vot a evitar que guanyi.”

Després d’una campanya on no s’ha volgut parlar de projectes de futur, sinó de bons i dolents, hem arribat a un escenari en el qual no hi ha majoria.

I per aconseguir-la DA, el partit que ha guanyat les eleccions amb majoria relativa, haurà de resignar-se a fer el que no ha volgut acceptar des del 2011: parlar i escoltar.

El catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity escrivia el mes passat a les pàgines d’opinió de La Vanguardia: “L’única certesa política que tenim avui és que la política en el futur serà molt diferent de la política en el passat.”

Aquella reflexió és de plena aplicació, guardant les distàncies, a l’escenari que han deixat les eleccions generals del 7 d’abril.

En una compareixença de premsa de Progressistes-SDP el 26 de febrer, després de presentar candidatures, vam dir que el previsible era que el resultat de les eleccions obligués a fer coalicions per governar. Aquella previsió s’ha complert. Veurem ara si això és factible.

Fins ara el candidat Xavier Espot més aviat ha semblat que no té gaire voluntat de compartir gran cosa i ningú –ningú– no explica amb quina base programàtica es pot trobar un acord.

Comentaris: 1

Comentaris

Evidentment, l'actual política trenca amb els esquemes antics.
Ja no són programes, ni dretes ni esquerres, són partits en formes d'empresa on hi conviuen diferents col.lectius de gent que volen viure de la padrina.
Les ideologies s'han acabat, senyor Bartomeu. Ara es tracta d'interessos i nòmines.
Ortega y Gasset deia que "Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbécil: ambas, en efecto, son formas de la hemiplejía moral..."
El fons de la qüestió és el personalisme i els bàndols d'interessats, lluny d'ideologies ètiques.
Fixi's en un detall: a Andorra s'hi presentaven dos partits socialistes, el PS i el SDP, dos entorns que no poden variar gens ni mica del programa polític. Doncs, on està la diferència? En velles rencunies personals, lluny de vocacions de servir al poble.
Qui hi guanya amb aquesta divisió? la competència que aglutini més interessos conjunts.
No hi ha res a descubrir, senyor Bartomeu.
Sap com s'acabarien aquestes lluites d'interessos personals?
Amb eleccions per insaculació, amb tenir uns politics apartidistes individuals elegits per sorteig.
Però no es preocupi, això no ho veurem mai, els braços dels poders fàctics no ho permetran mai, la circumstància de perdre el control dels pobres peons elegits per "sufragi" no és possible.
Aixó és el que hi ha, senyor Bartomeu.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic