La sobreinformació ha deixat de ser una molèstia per convertir-se en una càrrega. Fa anys que vivim sobresaturats de continguts, titulars, notificacions i vídeos. La tecnologia ens ha permès saber què passa arreu del món gairebé a l’instant, sense perdre’n cap detall, però, paradoxalment, com més informació tenim, més difícil és entendre-la. I des que la intel·ligència artificial ha entrat en joc, la confusió s’ha multiplicat.
Cada vegada costa més distingir la veritat de la mentida, la realitat de la invenció, l’honestedat de la manipulació. Ja ni tan sols els vídeos aparentment innocents que ens trobem a Instagram o YouTube són fiables. Fotografies retocades, nadons que parlen, gossos que fan trucs impossibles, deep fakes cada cop més creïbles... La llista és molt llarga i sembla que tot just fa que començar.
Tot pot ser fals, i això és esgotador. No sé vosaltres, però haver de contrastar constantment la informació és una feinada. Moltes vegades acabem desistint. Acceptem titulars sense llegir-los, compartim contingut sense verificar-lo o, simplement, desconnectem. I aquesta fatiga informativa ens està fent més vulnerables. Ens acostumem a viure en la sospita permanent, com si la mentida fos ja l’estat natural de les coses.
Darrerament n’hem vist exemples clars: la imatge manipulada de Kate Middleton que va fer saltar alarmes a mitjans de tot el món, vídeos falsos de líders polítics circulant en períodes electorals, escenes de guerra creades amb IA viralitzades com si fossin reals, o àudios amb veus clonades utilitzats per estafar familiars. Infinitat de casos que obliguen periodistes i ciutadans a convertir-se en verificadors professionals, sense formació ni temps.
Com hem passat d’un extrem a l’altre? Fa uns segles no sabíem gairebé res, no teníem coneixement de ciències ni de lletres, ni tan sols sabíem què passava al país que teníem just al costat. La majoria de la població vivia ancorada al seu poble o ciutat, amb una visió del món molt reduïda que tot just s’estenia als veïns i al grapat de familiars que vivien a l’estranger i dels quals només en rebien novetats per carta. Les notícies viatjaven lentes, de boca en boca, i sovint arribaven tard o deformades. Només les persones que viatjaven, estudiaven o es cultivaven eren les fonts d’informació de la resta, figures gairebé excepcionals que portaven fragments de realitat d’altres llocs. I tot i que potser no disposàvem de veritats detallades i absolutes, tampoc vivíem envoltats d’enganys constants. Avui en dia, en canvi, tothom pot publicar, opinar i fabricar contingut en segons. La democratització de la informació ha anat de la mà de la democratització de la manipulació.
La IA ha accelerat aquest procés: ha abaratit la mentida i ha professionalitzat l’engany. Ja no cal ser expert per generar informació falsa de qualsevol mena i fer-la passar per real. Ni tan sols cal pagar, en molts casos. Això erosiona la confiança col·lectiva i ens condemna a sospitar de tot, fins i tot del que és veritat.
Informar-se mai havia estat tan fàcil. Entendre el món, mai tan difícil. Potser el gran drama no és només que ens enganyin, sinó que estiguem perdent la capacitat de creure. Vivim en un món on cal desconfiar per defecte, on cada vídeo pot ser un muntatge i cada notícia pot amagar una finalitat poc noble.
No tenim alternativa: ens hem d’informar millor, aturar-nos abans de compartir, exigir rigor i recuperar el valor del dubte. Malgrat que sigui esgotador, no podem desistir. Mai havíem tingut tantes eines per verificar informació, ni tants professionals dedicats a desmentir boles, ni tanta consciència col·lectiva sobre el problema. La solució no passa per renunciar a la tecnologia, sinó per aprendre a conviure-hi amb esperit crític i educació mediàtica.
