Versió original, doblada o subtitulada?

Recordo el dia que vaig descobrir, fa molts anys, a la Biblioteca Nacional de Catalunya, uns exemplars de la mítica revista satírica i esportiva anomenada Xut, que va fer les delícies dels seguidors dels esports, sobretot, del Foot-ball Club Barcelona, ara fa un centenar d’anys. La publicació comentava una proposta de Pompeu Fabra en la qual es queixava que l’anglès havia envaït amb massa força el vocabulari esportiu, i on demanava que es catalanitzés els mots que s’utilitzaven. El redactor del Xut feia notar al gran Fabra que estava disposat a substituir el terme orsay per fora de joc, però que no s’imaginava al públic del Camp de Les Corts cridant “falta greu, falta greuuu!!” en lloc del nostre habitual “penaltyyyy!!!”
Aquesta introducció ve donada per un tema al qual, més tard o més d’hora, i com a cinèfil, havia de dedicar-li uns mots: el vell i pesadíssim debat sobre l’idioma en què hem de veure les pel·lícules. L’elecció de l’idioma en què hem de veure els nostres films, com la nostra vida, ha de ser talment com quan decidim com ha de ser la nostra roba interior: ens hem de trobar a gust amb ella.
Primer de tot, anem a trencar un mite: no és veritat que, excepte a Espanya i a Andorra, a tot el planeta el cinema es projecti en versió original i amb subtítols. Sí és cert que a la resta d’Europa la cultura de les VO és més àmplia i més antiga, donat el molt bon nivell d’anglès, per exemple, que hi ha en aquests països. I aquest és el quid de la qüestió. Encara que el film estigui subtitulat a la nostra llengua, un bon domini de l’idioma original ens facilitaria la comprensió del que estem veient i no hauríem de desviar tantes vegades la mirada cap als petits rètols blancs que apareixen a la part baixa de la pantalla. Els més grans defensors de la pura cinefília em direu que ostres, amb l’original s’aprecien els matisos dels artistes quan actuen. Sí, però no tenen l’exclusivitat. El dèficit idiomàtic forà que es pateix a Espanya ha facilitat que els veïns del sud, cal destacar aquí a Catalunya, tinguin els millors especialistes en doblatge del món. Ramon Langa, Camilo García, Joan i Roger Pera, Fernando Ulloa, Salvador Vidal, Michelle Jenner, Mercè Montalá, Núria Trifol… no són només una llista de noms de gent que en aquell moment passaven per alla. L’actriu i l’actor de doblatge no es limiten a traduir els diàlegs, sinó que també l’han d’encertar amb tots els girs que els personatges presenten a les seves interpretacions.
I en segon lloc, no soc ni de bon tros un enemic de les versions originals. La primera vegada que vaig veure Gone with the wind, To be or not to be o Goodfellas ho vaig fer en VO, i les vaig gaudir moltíssim. El que no puc entendre és com tot un col·lectiu renega de les pel·lícules en llengua original i al mateix temps, ha instaurat expressions com cross-founding per a dir col·lecta, start-up per emergent o rebre feedbacks quan potser volem dir empatia. Dels senyals al llenguatge en diuen inputs, el bon sentiment és un feeling good i si algú s’exclama davant d’aquesta tribuna dirà Oh my God en comptes del nostrat Oh Déu meu. I després no volen sentir Humprey Bogart en anglès a Casablanca. Doncs Oh my God, no sabeu el que us perdeu, just in case. Tan simple com això. Perdó, volia dir: as simple as that.
I, com deia aquell, és l’àmbit de tots els àmbits. Ara mateix soc a la meva feina, a l’hotel, al front desk, pensant que he d’anar al back office a preparar els reports de housekeeping i els de foods and beverage, sense oblidar el room list, procurant no fer overbooking i esperant, a veure si el meu partner ve fast and furious, que ja n’estic una mica until the eggs de tot plegat. No ho heu entès? A aquestes altures, jo tampoc.