Vesuvi al Pirineu

La ruïna de la ciutat romana de Pompeia per culpa d’una erupció del Vesuvi és àmpliament coneguda. Ja a l’època antiga, Plini el Jove ens en va deixar la descripció, i de la mort del seu oncle. Més recentment, les excavacions de les restes de les ciutats n’han fet un dels centres turístics més importants del sud d’Itàlia, àmpliament descrit tant en la literatura científica com a través de la divulgació al cinema i a la televisió.

Alberto Angela, paleontòleg de formació, ha presentat diversos programes culturals a la televisió italiana. Més recentment, ha estat l’autor del llibre I tre jorni di Pompei (Els tres dies de Pompeia), en què descriu l’erupció de volcà. A més de prendre cura dels detalls històrics, ha volgut fer una narració prou planera, gairebé televisiva malgrat el format físic de la novel·la. La seva originalitat, però, és el seu interès per centrar-se en les últimes hores dels habitants de les ciutats de la regió: com ho van viure, què van fer durant aquell dia fatídic, i quins pensaments els van passar pel cap abans de desaparèixer. A més, Angela ha tingut la curiositat de cercar els indicis que alguns habitants haurien escapat de la tragèdia, mentre que milers dels seus conciutadans van quedar sepultats.

Aquesta lectura m’ha fet reflexionar sobre la situació d’Andorra. Estem situats just per damunt de la separació entre les plaques ibèrica i europea. Malgrat que les plaques estiguin actualment soldades entre elles, encara es produeixen regularment moviments sísmics que afecten el nostre país. Segons els registres de les estacions de l’Institut d’Estudis Andorrans, solen tractar-se de terratrèmols relativament poc intensos. Però, com seria si es produís un moviment realment violent? Com es comportarien les tarteres del solà d’Andorra? Veuríem els flams geològics de les morrenes laterals de les valls de la Massana i de Canillo col·lapsar-se en direcció al fons de les valls –tapant el curs dels rius i provocant la creació de nous llacs? Quin seria el destí dels pocs habitants supervivents, emergent llastimosament entre les piles de ruïnes dels edificis construïts durant el boom econòmic? Buscarien, de seguida, els seus amics i coneguts? O correrien a agafar el cotxe i fugir frontera avall– esperant que l’esllavissada no tornés a caure pel mateix lloc? Seria, sens dubte, una solució radical per l’excés d’urbanització de les valls, a més d’un camp d’estudi fèrtil per a futures generacions d’arqueòlegs. Ja intueixo el títol d’alguna tesi doctoral: La desaparició, per causes naturals, d’una civilització muntanyenca comercial del segle XXI. Ben pensat, però, diria que podem dormir tranquils. El risc que cadascú visqui un terratrèmol important durant el curs de la seva vida és relativament baix. Inferior, en tot cas, al d’un bon aiguat.