Tristor, llàstima, preocupació, por, vergonya, indignació, fàstic… La llista de sentiments és llarga. Es precipiten un a un i quasi en aquest ordre en veure el que està passant a Europa. En converses amb el meu pare, sempre acabava dient-li que era completament impossible que Moscou comencés una guerra a Ucraïna, posant-se en contra la comunitat internacional i posant en perill la seva pròpia població. Una població germana d’aquella a qui infligeix ara el càstig de les bombes. Rocambolesc però ben real. Mentre escric això, informen que Rússia posa en alerta les armes nuclears de dissuasió. En plena escalada em demano si val la pena seguir escrivint. Potser deixarà de ser vigent per quan publiquin el text. Tot va massa ràpid. Doncs això, que m’he hagut de menjar les meves paraules amb el meu pare. 
Tristor de veure com persones que vivien la seva vida com ho fem nosaltres han hagut d’abandonar-la. Èxode, separació de les famílies, obligació de defensar el teu país, viure el setge de la teva ciutat per part d’un país que es diu germà… Imagineu haver de renunciar a tot el que teniu i haver de marxar de casa vostra, del vostre país, i tot això amb l’angoixa de les bombes. La crisi del coronavirus ens n’ha portat un tastet, salvant totes les distàncies. Tristor de veure com allò en el que ningú creia ha acabat succeint.
Llàstima de veure com encara hi ha règims com el del veneçolà Nicolás Maduro que aplaudeixen la intervenció russa, de veure com ciutadans russos d’aquí i d’allà senten vergonya i impotència pel que està fent el seu president en nom del país. Llàstima de veure com a casa nostra hi ha qui demana neutralitat envers un esdeveniment que condemnen països com Suïssa mentre s’aclama als 700 anys de pau que han regnat al nostre país. Com es pot deixar de condemnar una cosa així? Com es pot seguir fent-se l’andorrà i assumir el ridícul més estrepitós a dins i fora d’Andorra? Com es pot girar l’esquena a una guerra injusta? Suposo que deu ser per estar a la palestra política a qualsevol preu. Per cert, convido aquells qui han fet costat sempre a la política no adscrita des de les xarxes socials que ara es manifestin al carrer per la neutralitat d’Andorra.
Preocupació mentre amics andorrans viuen un verdader periple per tornar a casa, fugint de la incertesa, amb incertesa i cap a la incertesa. Preocupació pel futur d’amics ucraïnesos que, tot i no patir per la guerra ja, ho han deixat tot i ara hauran de demanar asil polític a un país lluny del seu. 
Por de no veure una resolució al conflicte a curt o mitjà termini. Por a un conflicte que sembla inversemblant però que a aquestes altures, t’ho pots esperar tot. Por d’un radical amb armes nuclears a les mans. La voluntat expansionista i la paranoia d’un paio pot engegar-ho tot a rodar. De fet, a hores d’ara, amb l’activació de l’alerta màxima de les armes nuclears de dissuasió, ciutats de països de l’OTAN com París o Barcelona estarien en perill. Quina bogeria.
Vergonya i indignació quan d’aquesta invasió en tota regla li’n diuen operació militar, blanquejant així la guerra i justificant amb arguments que no s’aguanten per enlloc la incursió per la força en un país lliure i sobirà. Resulta que unes repúbliques que han sorgit com bolets i han estat reconegudes pel règim rus han demanat ajuda, i per això es bombardegen objectius civils d’indrets tan llunyans com Kíev. I volia dir aquí que desconec el que ha succeït realment en aquests darrers anys al Donbass i que, per tant, em falten eines per avaluar objectivament la situació d’aquella regió. Ara bé, res justificaria la invasió d’un país. Però vergonya i indignació també de veure que l’OTAN serà motiu i possible solució de la crisi.
I finalment, fàstic mentre veiem com, un cop més, la població és aliena a la voluntat de la  classe dirigent i n’és la principal víctima. I això és així, en aquesta ocasió per la població de banda i banda de la frontera perquè ucraïnesos i russos patiran, i ja ho estan fent, els efectes de la guerra, de les sancions… I a veure de quina manera acabem sent víctimes també el conjunt dels països del vell continent. Penso que és des de dins que es podrà aturar les ínfules de grandesa i la bogeria del mandatari rus. És el poble rus qui ha de fer escoltar la seva indignació al món i a qui el condueix cap a un camí pedregós. Confio en el poble rus i les seves ganes de viure en pau. No és una guerra de Rússia contra Ucraïna, sinó de Vladímir Putin contra Ucraïna. 
En fi, el que us deia, veure per creure.