Ha crescut en espiral, com un remolí, després un vendaval i per fi un huracà recorrent mig globus terraqüi. No cal especificar a què em refereixo, oi? Malgrat ser un personatge antipàtic amb el seu estil xulesc, admeto certa espurna de compassió, per ell i la resta de mascles estupefactes que van descobrint a bufetades que no, no es pot posar la mà ni el musell allà on els plagui sense conseqüències. Siguin els llavis d’una esportista o l’interior d’unes calcetes d’adolescent. Ni efusió ni broma carpetovetònica, ni que siguis alt càrrec ni que siguis bidell d’un institut. Potser, i planyent encara més la víctima (li han arrabassat l’alegria d’una victòria esportiva, l’estem jutjant, posant contra l’espasa i la paret, li han carregat un fet a la biografia que no la deixarà de per vida), podríem dir que era un punt d’inflexió que calia. Cal que els ramats de mascles carpetovetònics entenguin que no, no es poden acceptar els toqueteigs imposats. I no, no és acceptable, sinó absolutament repugnant l’argument aquell de “però si t’ha agradat”. És afegir insult a l’insult, i més insult encara per la impunitat amb què es cometen aquestes petites agressions quotidianes. No t’arrambis massa (si no t’ho han demanat) per molt que et creguis sexualment irressistible, no t’amaguis sota l’argument del gest amistós (no som idiotes: els sabem diferenciar) i no ens diguis nenes quan estem a la feina. Som professionals, no nenes. I, sobretot, sobretot, no som un objecte a disposició de la mà massa llarga de ningú i no tenim per què anar-nos defensant a plantofades. A menys que hàgim triat el ring com a professió.
