Hi ha una escena que es repeteix massa sovint: una taula amb la paraula joventut ben visible, idees sòlides circulant amb força… i una sala que podria estar més plena. No buida, però tampoc a l’alçada del que s’hi està dient.
Això és el que va passar en la taula rodona Youth at the table: advocacy, education, early careers, en el marc de la 7a reunió global de l’Aliança per a les Muntanyes. I és una llàstima, perquè el que es va posar sobre la taula –mai millor dit– no era menor.
No eren discursos ingenus ni declaracions genèriques. Eren idees concretes, nascudes de trajectòries reals.
Des de la recerca internacional, es va recordar que la sostenibilitat no és només un concepte, sinó una responsabilitat compartida que necessita ponts entre el coneixement científic i les decisions polítiques. Des de l’experiència en coordinació regional, es va insistir en una evidència sovint ignorada: les estratègies globals fallen quan no escolten el territori.
I des de la mateixa joventut –la que viu, estudia i treballa en aquests entorns– va arribar el missatge més directe: no n’hi ha prou amb convidar-los a la taula, cal deixar-los decidir què s’hi menja.
Es va parlar de participació, sí, però no com una paraula amable. Es va parlar d’institucionalitzar-la. De fer-la obligatòria, estructural, inevitable. De passar de la foto a la influència real.
Es va parlar també d’històries. No de relats buits, sinó de vivències que expliquen què significa habitar territoris fràgils, des de l’alta muntanya fins a les illes. Perquè quan un jove explica què passa a casa seva, no està opinant: està aportant dades amb veu pròpia.
I sobretot, es va parlar d’acció. D’aquella que no surt als titulars però transforma realitats. Projectes locals, iniciatives petites que funcionen, idees que no esperen permís per existir.
Potser una de les idees més potents va ser aquesta: els joves no volen substituir ningú, volen sumar. Volen aliances, no trinxeres. Volen treballar amb institucions, no contra elles. Però per això cal que les institucions també facin un pas.
I aquí és on la metàfora es fa incòmoda.
Perquè mentre dins la sala es parlava de futur amb una claredat sorprenent, fora –o potser en les mateixes cadires buides– persistia una certa indiferència. Com si encara ens costés creure que la joventut no és només futur, sinó present en construcció.
Hi ha una contradicció que comença a ser difícil d’ignorar: volem idees noves, però no sempre anem a escoltar-les quan es formulen.
Potser el problema no és de veu, sinó d’oïda.
Perquè el que es va veure en aquella taula és que la joventut no només té discurs, sinó criteri. No només té inquietuds, sinó propostes. No només reclama espai, sinó responsabilitat.
La pregunta, doncs, ja no és si els joves estan preparats.
La pregunta és si nosaltres estem disposats a deixar de mirar-los com a promesa… i començar a escoltar-los com a interlocutors.
Perquè el futur fa temps que parla.
I potser el que falta no és que aixequi la veu, sinó que nosaltres abaixem el soroll.