Com li cantaven al pobre Pedro Navaja, “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios”. El cas és que et despistes una mica, preocupada amb virus i pandèmies, i pam! te l’han colat. Així, amb la cara del porter que acaben d’afusellar –bel·licós, el llenguatge del cronista esportiu, oi?– em vaig quedar en veure un acte convocat pel departament de Vida Cultural i Aparcaments del Comú escaldenc. Vida Cultural i Aparcaments? Vida Cultural? Aparcaments?, vidaculturaliaparcaments?, vi-da-cul-tu-ral-i-a-par-ca-ments? Són testimoni, oi? Queda palès, oi?, l’esforç que faig per rumiar-m’ho i arribar a copsar tota la profunditat dels lligams entre ambdós conceptes per ser mereixedors de quedar aixoplugats sota una mateixa ala. Cultura i Educació? Perfecte. Cultura i Joventut? Molt bé. Cultura i Esports? Acceptem pulpo com a animal de companyia. Però entre la vida cultural i els aparcaments, ja em perdonaran, hi ha una baula perdudíssima. Bé, excepte que es tracti d’un exemple de clarividència que hagi permès als responsables comunals preveure que necessitaríem buscar espais amb molt d’aire per respirar a l’hora de projectar activitats culturals. Molt bé, bravo! Això és ser proactius. Ara ho he entès. Però em queda una altra coïssor. Vida Cultural? Què té de dolent cultura a seques? A veure si serà una nova plasmació de la manca de lluentor que té per als nostres governants la cultura. Tant que en proscriuen el nom mateix? O és simplement una nova mostra d’aquesta terminologia neoprogre que et fa abjurar de dir-te d’esquerres?
