Ningú ha fet la Quaresma, el Ramadà cristià que ens depurava després dels excessos del carnaval i que ens igualava a tots per sota, això si no tenies la santa barra de comprar una d’aquelles butlles que indignaven Luter. La celebració de la humilitat dels que tenen o, ben mirat, la festa de la mancança. 
Segons el que s’entén de la filosofia de Georges Bataille, els humans ens definim per allò que ens falta. Aquesta mancança no és una buidor passiva, sinó el motor ontològic que ens separa dels animals i ens empeny a crear cultura.
Però, el liberalisme ha operat una perversió d'aquest buit, ha transformat la mancança constitutiva en una pulsió de consum infinit, prometent-nos una plenitud a través de l'objecte que mai arriba. En aquest escenari sembla impossible mantenir cap ritu que no tingui una finalitat pecuniària. 
El gran error del sistema actual és romandre obsessionat amb la producció, l’estalvi, la utilitat i la rendibilitat de la inversió. En aquest sistema, fins i tot el nostre temps lliure ha estat capitalitzat. Tot allò que fem ens ha de servir per construir una marca, és a dir, una imatge de nosaltres destinada a la venda. Hem prohibit la despesa pura i inútil que, segons Bataille, era l’única via cap a la sobirania humana. Per a les societats arcaiques els ritus i els sacrificis servien per cremar l’excedent i mantenir l’equilibri simbòlic. En canvi, la nostra civilització és incapaç de perdre. Ho volem aprofitar tot, monetitzar cada segon, cada gram d’energia humana.
Però l’energia no desapareix i si no es gasta en l'art, l'erotisme o en el joc infructuós acaba cremant-nos les mans. Aquí és on la tesi de Bataille esdevé una profecia geopolítica. Quan una societat acumula un excedent de riquesa, tecnologia i tensió vital sense canals simbòlics per a la seva dilapidació, l’única sortida que troba el sistema per alleugerir aquesta pressió és la guerra. La guerra és l'acte de consum suprem. Una destrucció massiva de béns i vides que no serveix per a res, però que el sistema necessita per purgar l'excés de força que no ha sabut gestionar.
Avui, l’acceleració tecnològica i la concentració de capital del liberalisme globalitzat han creat una pira d’energia sense precedents. Ens hem convertit en "persones-cosa", peces d’un engranatge de producció que ens ha robat la capacitat de ser sobirans. Si continuem negant la nostra mancança fonamental i intentant tapar-la amb una acumulació que no accepta la pèrdua, ens veurem abocats a la pèrdua involuntària. Les guerres que treuen el cap per l’horitzó no són un accident de la diplomàcia, sinó la conseqüència d’una civilització que ha oblidat com celebrar la festa del sacrifici i que, per tant, s’està preparant per ser sacrificada. Ens definim per la falta, però si no aprenem a habitar aquest buit amb sentit, el buit ens acabarà martiritzant i crucificant.