Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Roser Porta

Roser Porta

Filòloga

 

 

“Viadiu!!! La màquina!”




A Llorts, al camí Ral, el soroll del riu no ens deixa sentir bé la veu humana. El Claude explica com els grups de refugiats entraven pel Serrat i mirem amunt les muntanyes, ara sense neu; intentem fer-nos una remota idea de com n’havia de ser de dura aquella experiència. El grup, d’unes cinquanta persones, som uns privilegiats, són les tres de la tarda, fa un sol radiant, el soroll del riu no és el torb i ens podem refugiar dins una de les escultures de la Ruta del Ferro, per llegir fragments d’Entre el torb i la Gestapo, La pau dins la guerra, d’Orobitg, i La neu adversa, de Morell, les obres de la ruta Herois perseguits per la Gestapo d’Andorra literària. Rutes de novel·la.

Ella no diu res, a Llorts, escolta els fragments que parlen d’homes atrapats a la neu, de caminades molt dures, fragments sobre els herois, els homes de les xarxes d’evasió, com el seu pare, i fragments sobre els traïdors, els que col·laboraven amb la Gestapo, sobre el doctor Coco que amputava peus als joves pilots aliats. No vol seure, no està cansada. Ni molt menys.

A la Massana, el soroll dels cotxes ens fa estar molt atents a les explicacions davant del monument als passadors, que algú ens ha col·locat molt amablement el dia abans, perquè la plaça està en obres, perquè els participants a la ruta el puguin veure i puguem llegir al davant. Ens refugiem a l’hostal Palanques, únic escenari dels anys 40 que es manté en peu, i al seu vestíbul estem molt tranquils. Aquí ella s’anima una mica, perquè li demanem amb insistència. Una foto a la falda del pare al menjador de cal Senzill fa de detonant per activar la memòria.

“Mireu, hi teníem la foto de Lluís Companys a la paret, ell significava què era ser republicà i què era ser d’esquerres, el que era el meu pare.” “Companys tenia un visat per anar a Mèxic, la seva dona i la filla hi van anar, però ell es va quedar perquè el centre on estava el seu fill pertorbat va ser destruït i els nois es van perdre. Ell es va quedar a França per buscar el fill i per això va ser detingut a instàncies del cunyat de Franco.”

El pare d’ella també tenia un visat signat per anar a Mèxic, però no hi ha va anar, “perquè un tal Mr. Miller el va obligar a venir a Andorra per treballar amb la xarxa d’evasió”.

A Sant Julià el soroll de les campanes –quines campanes i quin sarramball, quina potència de campanes– ens fa aturar la lectura uns moments. Davant de cal Senzill Rosa Viadiu està més contenta. “Vivíem al tercer pis, veieu allà hi havia la cuina”. Recordes el teu pare escrivint la novel·la? (no se li pot dir de vostè que s’enfada). “I tant, aquella màquina d’escriure no parava, no parava. De sobte a les tres de la matinada senties: ‘Viadiu!!! La màquina!’” perquè anés a dormir.

Tres dels seus fills, els nets de Francesc Viadiu, escolten encuriosits i contents sota el pis de cal Senzill i segur que avui tots tenen també la seva crònica sentimental de la ruta literària que va organitzar Editorial Andorra.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte