Viatge a Espés
El Nadal de l’any 2004 l’Isidor Cònsul, que va ser durant anys l’editor de Proa, em va regalar un llibre titulat En el nom del pare. Recollia una sèrie de relats a l’entorn d’Espés, el poble natal del seu pare, un llogarret minúscul a la Ribagorça aragonesa, molt a prop de la ratlla fluvial amb Catalunya. Li vaig trucar per agrair-l’hi i vam quedar que un dia hi pujaríem plegats: ell m’explicaria històries de ca de Lluvic, la casa pairal, i jo el convidaria a casa Solana de les Viles del Turbó, l’hostal on els meus pares van gaudir de les úniques vacances de la seva vida. El meu pare va fer sempre de pastor i mai l’havia vist agafar-se un dia de descans, ni tan sols per Nadal o per la festa major del poble. Vaig confiar sempre que arribaria l’ocasió de fer aquell viatge, però, dissortadament, una malaltia es va emportar l’Isidor i em va deixar amb el buit de la seva amistat, acabada d’estrenar, i amb la nostàlgia d’un viatge que ni tan sols havia existit.
Avui hem pujat fins a Espés. De camí, ens aturem a fer un cafè a la plaça de Roda d’Isàvena, davant de la catedral. Els absis llombards esveltíssims, la torre i el pòrtic barrocs impressionen en un espai tan petit. L’interior ha recuperat algunes de les peces robades per l’Èrik el Belga, aquell lladre amb nom de personatge de còmic que va atemorir la comarca. Seguim el curs del riu Isàvena, deixem enrere el monestir de Santa Maria d’Obarra i el congost del mateix nom, que recorda el Tresponts d’Organyà. De tant en tant, emergeix a l’horitzó el tòtem tel·lúric del Turbó, on segons les llegendes més fiables va embarrancar l’arca de Noé. Espés està custodiat per un exèrcit de pollancres i oms, alts i solemnes com granaders napoleònics. En un prat de la banda del riu, sota l’església, hi ha uns pallers (dels de pal de paller) que semblen aixecats a propòsit per donar un aspecte de postal vella, de temps aturat. Voltem pels carrers solitaris fins que trobem el Delfín de cal Saura, que ens informa de la vida menuda dels veïns, dels que encara hi són i dels que van marxar. La sequera ens aconsella desistir de trobar els redols on l’Isidor caçava carreretes i moixernons per fer truitades quan pujava de ciutat. Ens conformem amb unes pomes petites i àcides que cauen amb precisió newtoniana. Trec de la motxilla Tractat de geografia, un dels darrers llibres de l’Isidor, per llegir en veu alta, i en memòria seva, unes paraules intenses com fruits de tardor: “El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l’alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l’esclopet de la falç i sento que m’envaeix la pau dels orígens, l’orgull de saber qui sóc i d’on vinc.”