Viatge a la Vall dels Reis

Quan estudiava a la facultat m’agradava molt la història antiga. Era una de les assignatures del primer curs. De vegades, penso que va actuar d’esquer per pescar-me i continuar la carrera en l’etapa universitària que temia i m’il·lusionava alhora. Tot era nou i desconegut. Egipte em fascinava des de nena: els faraons, les piràmides, la mitologia, els jeroglífics, els ritus funeraris, les pintures murals, els objectes de l’aixovar, el viatge del difunt amb la barca... Encara conservava la carpeta de promoció que un laboratori farmacèutic havia regalat al pare feia una pila d’anys.

–Papà, és un visitador mèdic –dèiem amb displicència quan obríem la porta del pis d’Escaldes a un senyor amb vestit gris i maletí negre que trucava fora de les hores de consulta.

Aquell dia, però, la visita va pagar la pena. L’obsequi del laboratori era una carpeta amb fotografies enormes del tresor de la tomba de Tutankamon. En color! Magnífiques! Sovint, la treia de la prestatgeria del despatx i, absorta en la seva bellesa, observava les imatges durant una estona llarga. Totes captaven la meva atenció de manera hipnòtica, les mirava una vegada i una altra: el tron, el llit, els bastons... L’or i el blau del lapislàtzuli de la màscara funerària del faraó, però, m’havia impactat des del primer moment i m’apareixia sovint en somnis.

l pare, coneixedor de les meves escapades al seu despatx amb l’excusa de consultar l’enciclopèdia Durvan, però amb l’única finalitat d’admirar el tresor, me la va regalar quan vaig marxar a estudiar a Saragossa. Suposo que algun dia, amb les presses, vaig desar la carpeta oberta i les fotos escampades per la taula. Jo mateixa em vaig delatar. «No vull que la trobis a faltar», em va dir picant l’ullet mentre preparava l’equipatge.

El temari de primer era ampli i, en tornar de les vacances de Nadal, havíem de començar amb Grècia. Uns últims apunts, un examen trimestral i Egipte es va acabar. Incògnites i dubtes es van quedar al calaix. M’hauria agradat aprofundir més en la idea de la immortalitat i en la tasca meticulosa dels sacerdots per aconseguir la momificació dels cadàvers, embenats de dalt a baix. Ara m’adono que aquell desig de coneixement, era una simple premonició del que em tenia preparat el futur.

Cada matí, inicio una transformació increïble, gairebé de pel·lícula, i em trasllado des de la Vall d’Andorra fins a la Vall dels Reis. És el moment de recordar el que vaig estudiar als apunts i d’imaginar el que em va quedar pendent: les benes de lli, els ungüents, les tècniques dels embalsamadors... En llevar-me, enrotllo l’embull de benes desat als peus del llit la nit anterior, frego els monyons una bona estona amb una crema blanca i espessa com la llet quallada. He d’hidratar la pell i fer circular la sang. Després, atenta a les indicacions del sacerdot imaginari, els embolico amb molta cura. Ell és l’expert, és clar. Per fi, ben encoixinats, camino adolorida. No m’han d’aguantar tota una eternitat... Només la resta del dia!

Enguany fa setze anys del ritual matutí. Fastiguejada d’ésser la mòmia vivent que s’embena els monyons, anhelo calçar-me unes sabates a mida. Diminutes, tant és. Necessito arraconar les benes, tallar-les a trossos i, convertides en bocins, abandonar-les als peus del sarcòfag.