Vibracions fantàstiques

Durant els últims nou anys, el primer cap de setmana d’octubre sempre és sinònim de vacances. I això és perquè cada any planifico el descans anual perquè coincideixi amb una cita ineludible per a qualsevol amant del cinema fantàstic: el Festival internacional de cinema fantàstic de Sitges.

Durant deu dies passen pel festival prop de dos centenars de pel·lícules i hi ha multitud de seccions i activitats paral·leles que fan impossible que puguis arribar a tastar els múltiples plats que ofereix el menú d’un dels festivals de cinema fantàstic més importants del món.

Aquesta activitat frenètica fa que durant deu dies mengis, beguis i respiris cinema: des de la sèrie zeta més casposa fins a les grans produccions de Hollywood, passant pel cinema independent, el directe a vídeo, produccions de tot arreu del món amb la seva pròpia idiosincràsia o el que encara no té (però amb una mica de sort tindrà) distribuïdora, entre moltes altres opcions que el públic acostumat al cinema de sala més acomodatici no es pot ni arribar a imaginar.

Però el millor d’un festival com el de Sitges, a part de poder veure cinema que potser no arribarà mai a les (nostres) sales comercials, és l’ambient que s’hi respira. O més aviat que s’hi viu.

El públic de Sitges viu les pel·lícules d’una manera que jo no he vist enlloc més. Participa, aplaudeix, insulta, s’emociona i celebra el que veu a la pantalla. I fora, a l’aire lliure, els carrers s’omplen de vida, de carreres per arribar a la pròxima sessió a les sales que hi ha repartides per tot el poble. De converses, de debats, de cafès i migdiades a les llarguíssimes cues que el públic fa sense queixar-se en excés, només per gaudir amb la resta del públic d’una pel·lícula que pot arribar a ser la següent meravella del setè art o la darrera gran decepció.

Però el resultat no és el que compta. El viatge, tota la litúrgia que envolta el festival, és el que de veritat et fa vibrar.

I el que aquest any també ens farà vibrar als andorrans que ens desplacem al festival, serà veure a l’eixordadora pantalla de l’auditori Melià el curtmetratge d’Álvaro Rodríguez Areny, Wolves.

No és una fita fàcil, entrar en la secció oficial de Sitges, i des d’aquí vull enviar una amistosa abraçada i una felicitació plena d’admiració al director i a tot l’equip del curt. Llarga vida a Sitges, i llarga vida al cinema andorrà!