Vicipaedia

Fa poc, vaig navegar cap a una enciclopèdia digital en línia ben coneguda de tots. A la seva pàgina principal, a la secció sota el títol «Nuntii» vaig trobar la notícia següent: «18 Februarii: Speculatrum spatiale Perseverance in superficiem Martis planetae descendit.»

Fins aquí, em direu que no heu notat res d’estrany. Ja fa temps que els estaments tant públics com privats dels Estats Units parlen d’explorar el planeta Mart. Possiblement, també acabaran per establir-hi una base. El fet que l’estat xinès també s’hi interessi sens dubte accelerarà el projecte americà. 
Tampoc ens ha d’estranyar que una notícia de caràcter científic estigui narrada en llatí. És cert que, avui en dia, hi ha una tendència a usar (i a abusar) de la llengua anglesa. Hi ha qui creu que espargir alguns termes en anglès mal pronunciat al llarg del seu discurs «fa modern». Els qui tenen una mica més de criteri diran, més aviat, que fa pena. El recurs principal del típic venedor de fum és l’ús d’una terminologia com més enrevessada millor. Es fan servir paraules llargues i complicades. Així, sembla que el contingut del discurs sigui de més importància o més profund d’allò que és realment. 
En realitat, una manera molt fàcil de detectar aquelles persones que realment entenen allò que estan comentant és l’ús d’un llenguatge molt senzill, amb frases curtes i clares. Penseu, amic lector, que llengües com el català són perfectament adients per explicar qualsevol idea, de l’àmbit temàtic que sigui. No hi ha cap necessitat d’afegir neologismes en anglès ni en cap altra llengua, ni tan sols per explicar física quàntica. És així que, avui, hi ha la mateixa tendència a fer servir expressions més o menys tecnicitzants en anglès com ja hi era en altres èpoques amb l’ús de paraules en llatí. Els metges i els juristes en tenen certa fama.
Però aquest ús indiscriminat no impedeix que tant l’anglès com el llatí formin part d’aquella categoria d’idiomes que anomenem «llengües franques». No són franques en el sentit que Carlemany les hagués emprat, sinó que en el seu moment eren llengües que feien servir entre gent de diferents pobles, i amb idiomes propis diversos. Al llarg del segle XIX moltes publicacions científiques es feien en alemany. Durant una llarga època, el francès va ser la llengua de la diplomàcia internacional a Europa. Abans havia estat el llatí, que es parlava entre doctors i estudiants de les primeres universitats. Durant l’imperi romà, el grec (clàssic) va ser sovint la llengua més habitual per al comerç i les relacions internacionals al voltant del Mediterrani. A fora d’Europa,també han estat llengües franques els pràcrits al subcontinent indi, el xinès a l’extrem oriental d’Àsia, i l’àrab al llarg del continent africà i dels ports de la ruta de la seda marítima des del mar Roig fins a l’actual Indonèsia.
En tots els casos, les llengües franques havien de tenir dos trets principals. Havien de ser accessibles per un nombre important de persones, perquè els fossin útils com a mitjà de comunicació comú. També havien de fer possible l’adaptació de paraules o termes per poder representar conceptes nous, absents dins el vocabulari original de la llengua, però que els nous usuaris es trobaven al llarg de l’eixamplament del seu àmbit geogràfic i les seves necessitats.
Com a antiga llengua de la docència i de la investigació, no és estrany que el llatí es pugui fer servir per explicar fets que tenen una relació amb l’exploració espacial. Com a llengua franca, tampoc ens ha de xocar que l’autor de la notícia hagi pogut crear el neologisme «speculatrum» per parlar d’una nau d’exploració. Per fer-ho, s’ha basat en speculum que vol dir «mirall», allò que hom fa servir per mirar-se (specere). A partir d’aquesta arrel, també es deriva l’observador o espia, speculator. Ara, ens queda només decidir si la nau Perseverance ha de ser el nostre espia que observi i ens informi sobre el planeta Mart, o bé si ha de ser el mirall de les vanitats humanes i dels projectes espacials faraònics.