Pocs coneixien Ferran Costa. De fet, ben poca gent del país ha vist un partit del Badalona Futur o del Manresa. Ja no et dic del Marianao Poblet, de la Damm cadet o del Gimnàstic Manresa juvenil –atenció que juguen amb els colors del club i també llueixen publicitat d’una empresa del país–. A la junta directiva o al consell d’administració o als quatre gats que lideren el club als despatxos hi havia una confiança cega cap a Eder Sarabia. Tan i tan cega que van trigar a prendre una decisió. Van necessitar arribar fins a l’última posició per adonar-se que el millor de tot plegat era fer un canvi de banqueta perquè fer fora tota la plantilla és impossible. El tècnic de Bilbao és fidel al seu estil de joc. Peti qui peti. Pot fer algunes variacions, però va amb la seva idea fins al final. Els resultats el van condemnar, també els mateixos jugadors. El rendiment d’alguns, potser perquè estaven incòmodes amb ell o amb l’estil, va ser un llast. L’aposta de Jaume Nogués va ser clara: Ferran Costa. No el coneixia quasi ningú –que no s’enfadi el tècnic de Castelldefels–, l’equip on ell entrenava era el líder del grup 3 de Segona RFEF i el seu estil de joc no té res a veure al qual era tan fidel Eder Sarabia. Ara sí que hi ha pla B, C, D o E. És un tècnic jove, però les seves idees no tenen res a veure amb aquests tècnics moderns que es passegen, últimament, pels terrenys de joc. Quin mal va fer Pep Guardiola i també alguns dels jugadors que va entrenar. A la segona i també a la primera divisió, o baixes al fang o estàs condemnat. Hi ha moltes maneres de jugar bonic al futbol, i el que més importa és guanyar, perquè de moment en la classificació només computen els punts. Des de la destitució d’Eder, dues victòries. Víctimes de la confiança cega.