Sento una imperiosa necessitat d’escriure. La paraula és catarsi. El silenci pot matar, si la pressió al cor és massa forta.

Crec que tenir ideals i vocació és una condició indispensable per madurar com a éssers humans. Tots en tenim, però en el món convuls en què vivim hi ha el risc de viure molts anys sense haver descobert quins són els nostres ideals i la nostra vocació… Vivim corrent, badant, darrere les quimeres i l’estupidesa del nostre món, manipulats, enganyats, que si el Cristiano o el Messi, i fent salut bevent Coca-Cola, mirant els anuncis i les sèries de la televisió. Altament (in)formatives! Novament la consigna: parem el carro i, en silenci, fem un repàs de la nostra vida. I preguntem-nos, com diuen els anglesos amb certa gràcia: What makes you tick? (“Què és el que et mou?”). Val la pena fer una mica d’introspecció. Portem valors... insospitats.

Començaré –quin mal educat!– parlant del que a mi em fa tickar. El qui hagi llegit algun dels meus escrits ja ho sap. Tinc la claríssima vocació, o millor dit passió, de trencar llances a favor d’un món millor, de la veritat, la justícia, l’honradesa, la competència en la feina… i la salut. Sí, salut, “divino tesoro que (a veces) te vas para no volver”. Aquest benestar físic-psíquic, del qual normalment gaudim i –tornant a les expressions angleses– we take for granted (“el donem per descomptat”). I no, amics, res s’ha de donar per descomptat. Res. Ni el saber, ni el diner, ni l’amor, ni, ni, ni...

Vull ésser part de l’exèrcit silenciós, anònim i multitudinari de bona gent que anhelen un cel més blau i unes aigües més netes, més justícia, que cuiden malalts, investiguen... Gent que lluitem en contra dels poders fàctics i les multinacionals i demanem que la prevenció sigui més important que els tractaments farmacològics i que tinguem més medicaments que curin i no que s’hagin de prendre “de per vida” per mantenir els negocis descarats de les farmacèutiques. Curar, dintre del possible, faria que les nostres vides fossin menys doloroses.

Benicarló, província de Castelló, 2016. Bar de l’estació. Un grupet de clients habitual fan la seva xerrada (que també és teràpia). I també de salut. Alguns són “majors” –com diuen en valencià–, i d’altres no tant. Qui més qui menys té algun problema amb el colesterol, la glucèmia, la tensió. Alguna ànima caritativa els havia parlat de l’estèvia i a poc a poc van substituir els seus cafès per una infusió d’aquesta herba. I estaven contents, les seves anàlisis van confirmar les virtuts de la infusió. Estaven notablement millor. Tots contents… fins aquell dia.

Resulta que ja no podien fer servir estèvia. Van venir uns guàrdies i la van confiscar. Vendre infusions d’estèvia era infringir les lleis de la sanitat pública!!!

Resulta que els mossos es varen presentar als establiments de Pàmies Hortícoles a Balaguer i van retirar totes les existències d’estèvia i van exigir les llistes dels clients per acabar amb la venda d’aquesta terrible i mortal droga. Quin país!! Quina corrupció i quin poder, el dels productors de sucre i altres edulcorants!, sintètics! ¿Com una administració honrada pot afavorir el consum de sucre quan és una opinió unànime –repeteixo, unànime–, dels científics que es tracta d’una font d’energia buida, que desmineralitza els ossos, acidifica la sang, provoca càries, gingivitis, fa pujar la glucèmia… etc. etc?

Penso que són molts els que saben que l’estèvia és un edulcorant. Dos idees. És 200 vegades més forta que el sucre i té multitud de propietats medicinals, és antioxidant, bactericida, fungicida, diürètica, indicada per als diabètics, etc., etc.

També crec que Josep Pàmies és força conegut a Andorra. Aquest inquiet pagès balaguerí fa quinze-vint anys es va adonar que els herbicides i insecticides que emprava contra les males herbes l’intoxicaven a ell i es va posar realment malalt. Va decidir fer un canvi radical. Un bon dia, cap a l’any 2000, es va sorprendre en veure que Montsanto i companyia demanaven a les autoritats sanitàries americanes que prohibissin l’ús de l’estèvia com a edulcorant. Van fer el mateix amb l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària... Quina indecència!! Resulta que promocionaven l’ús de l’aspartam, un veritable verí que encara avui tenim en moltíssims productes i begudes (mireu les etiquetes). Aquí va començar la història de Pàmies i l’estèvia. Va promocionar-la i al cap de pocs anys la majoria del públic la coneixia i feia servir.

Més que una història, un calvari. Perseguit, difamat, li van fer la vida impossible en les gires en què promocionava el valor curatiu de les plantes… Però la veritat, les circumstàncies, la des­obediència d’en Pàmies ens han portat a un final feliç. A partir del 16 de juny els nostres amics de Benicarló… i tothom podrà consumir estèvia. Jubilemus! Alegrem-nos-en!!

Els goliats del poder i la corrupció segueixen enganyant i explotant el poble i intentant ensorrar el nostre personatge. Nova estació del calvari. Pàmies és acusat d’un delicte contra la salut pública pel cultiu i la venda de cànnabis terapèutic. El fiscal li demana dos anys de presó i una multa de 16.000 euros. Aquí tenim el nostre home al banc dels acusats, com un vulgar criminal, un traficant de drogues. El judici va ésser una festa de solidaritat i, sortosament, el 2 de juny la jutge (sensibilitat femenina?) el va absoldre del delicte de “promover, favorecer o facilitar el consumo ilegal de drogas tóxicas”...

El ministeri fiscal no es dona per vençut i ha apel·lat la sentència. Tornem a començar. Dura lex, sed lex, i mentre estigui en vigor, malament. Conegudes i notòries són les qualitats terapèutiques de la marihuana. Cada dia són més els països que la legalitzen. La llista és llarga. Els EUA són capdavanters. El primer estat fou Colorado, i altres l’han seguit. Un estudi recent demostra que el consum de marihuana medicinal és molt útil per al dolor crònic, la depressió, les nàusees (quimioteràpia)… i el seu ús significa un estalvi de milers de milions en despesa farmacèutica. S’està investigant molt i els seus avantatges són nombrosos. Per què no es legalitza? Alemanya, Israel, Canadà, Itàlia… i altres ho han fet. També aquí sembla que hi ha gato encerrado. Quin món, amics, quin món!!

Una altra vegada l’eterna recomanació. Lluitem per un món millor, més solidari. Que l’exèrcit silenciós vagi assolint èxits. Tu, pacient lector, si has acabat de llegir aquest escrit ja n’ets un soldat. Endavant!! Un bon dia sortirà el sol i es farà la llum que dissiparà les tenebres en què vivim. Això no ho para ningú.