Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de OVilella

Oriol Vilella Sala

Músic

 

 

Vida i miracles d’un sant de Barcelona




El meus pares m’explicaven que, quan l’any 1974 van voler donar-me d’alta al registre civil, el funcionari del tardofranquisme que els va atendre no va trobar-lo a la llista de noms de sants permesos aleshores. Els meus pares no volien dir-me Josep Oriol, volien posar-me senzillament Oriol. Al funcionari li devia explotar el cap, Sant Oriol no estava a la llista i el meu pare es va treure de la butxaca un “quizás no sale porque es un santo de Vic”. Mentida podrida, però que va funcionar, perquè el funcionari, me l’imagino en blanc i negre, mandrós i amb un bigotet ridícul sobre el llavi superior, va donar crèdit a l’explicació del meu pare i va apuntar el meu nom sense el Josep que solia precedir el nom del Sant, i és que Oriol era realment el cognom d’aquest sacerdot barceloní de vida austera i plena de sacrifici, venerat per les gents de Barcelona inclús en vida seva.

Us explico això perquè avui és Sant Josep Oriol, el sant de Barcelona per excel·lència i, malgrat tot, el dia de la meva onomàstica.

Representat gairebé sempre sobre una mena de núvol Kinton i aguantant-se amb una sola cama, va néixer a Barcelona l’any 1650 en una família humil. El seu pare era velluter i no eren avantpassats de Son Goku. Si el representaven sobre un núvol era perquè deien que quan resava podia levitar, i no m’estranya, ja que era anomenat popularment Doctor Pa i Aigua: doctor perquè va ser alumne exemplar i va seguir estudis de teologia i lletres, i Pa i Aigua perquè era el que menjava. En la vida i miracles d’aquest sant s’explica que, sent professor del fill d’una família adinerada, va voler agafar una menja exquisida que hi havia a la taula i una força interna li ho va impedir. L’aleshores sacerdot va interpretar aquest arronsament del braç com un senyal diví que havia de fer dejuni i va començar a menjar només pa i aigua. Amb aquest règim és més fàcil elevar-se.

Tot i així, per ser sant, una vegada mort, els seus fans (millor, adeptes potser?) van haver de demostrar que havia fet miracles, d’això va la cosa. I resulta que en va fer. N’hi ha un que m’ha fet molta gràcia pel surrealisme de la història: Josep Oriol va decidir marxar de missioner, i per accedir a la plaça havia d’anar a la Santa Seu. El va voler acompanyar un conegut seu. De viatge cap a Roma, tenia molta gana i van parar a un hostal de Moncada i Reixach, que com a primera etapa del viatge no deixa de ser curiosa, i allà el company es va atipar com un lladre, pensant que el capellà li pagaria el compte. El que no sabia el golafre és que el mossèn no duia mai calés a sobre. De fet, donava el seu sou íntegre als pobres i havia arribat a aturar la missa per donar-li a un una moneda que s’havia trobat a la butxaca de la sotana. Com van pagar l’àpat? El sacerdot va demanar un ganivet i va tallar un rave en rodanxes que per acció divina es van convertir en les monedes justes per pagar-lo.

Sigui com sigui, espero que tots els meus tocayos passeu un bon dia de sant.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Ho desconeixia, gràcies i igualment!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte