Ja em disculparan (novament) que entri en l’anecdotari personal i la mala bava que em rosega ara mateix, però és que els veïns de l’edifici on visc –Valls de Valira, no s’espantin, no és a la tranquil·la i confiada Andorra– ens llevàvem al matí amb la desagradable visió de tots els cotxes que guardàvem al pàrquing destrossats. Vidres trencats, xapa plena de bonys, estris personals remenats a la recerca de ves a saber quin tresor. En fi. Passat el moment en què desitges ferventment veure els autors del desastre penjats per la part on més mal fa, et recompons i penses en la misèria interior, la frustració que acumula qui ha perpetrat tal destrossa de manera tan gratuïta. D’on procedeix tanta ràbia? En què fallem tots plegats perquè d’entre nosaltres surtin persones amb aquest grau de pobresa mental? Hi ha la resposta ràpida de la manca d’oportunitats. De debò, pregunto? No som, aquí i ara, una de les societats més privilegiades de la història? No hem estat, les últimes, les generacions amb millor accés a l’educació quan l’hem volguda?
Servidora es pregunta si aquests comportaments no lliguen en certa manera amb aquesta manca d’exemplaritat que veiem en tants personatges públics, des dels que defrauden impostos (i els cridem a la porta del jutjat “Shakira, te queremos!”: tontolhaba, si t’està prenent el pèl a tu) a una classe política que s’insulta, es llença ampolles, es passa la mà per la cara –literalment– o incita a cremar ninos de l’oponent. Grans arguments. O els de mal perdre, que es dediquen a generar dubtes sobre el procés democràtic –que serà imperfecte, però és el millor que hem sabut inventar fins al moment– sense més proves que el seu fi olfacte. Per a mi, a l’altura dels trencavidres.