Vigència de ‘L’any dels francs’

Les coses van com van. Se’n pot dir casualitat o com vulgueu. El dia 22 d’agost vaig acabar de llegir L’any dels francs, de l’Albert Villaró. En llevar-me l’endemà seguia imbuït per la ressaca, les reverberacions i l’estàtica de la magnífica història, de la sòlida creació de personatges, de l’habilitat de l’autor en la ficcionalització de la part històrica, de l’ús preciosista del vocabulari i d’una administració d’una prosa admirable que convenç sense floritures, per ajustada i precisa.

La sorpresa sobrevé quan, en obrir el BonDia, em trobo amb un article del Climent Miró titulat Del retaule a Gerri, que parla d’una escena nova on apareix el bisbe Ermengol i que s’ha afegit enguany a la representació teatral del Retaule de Sant Ermengol de la ciutat d’Urgell. Miró aportava detalls d’un acte de promoció paral·lel a aquesta novetat: una conferència en què s’havia tractat d’un coetani del bisbe, el comte Ermengol d’Urgell, que va morir en batalla en un indret situat prop de l’antiga capital califal de Còrdova. En altres paraules, la columna abordava uns personatges i un context històric sobre els quals Villaró havia bastit la seva ficció.

La trama (resumint molt i tirant de contratapa): l’estiu del 1010 un gran exèrcit format per cavallers dels comtats catalans, dirigits per Ramon Borrell de Barcelona i el seu germà Ermengol, va posar-se al servei de Muhàmmad al-Mahdí, un dels dos pretendents al califat de Còrdova, immers en una lluita dinàstica ferotge. En l’expedició hi participa Dacó Miró, fill bastard del senyor de Tost, al servei del bisbe Sal·la. Dacó té una missió paral·lela: buscar un llibre prohibit, el darrer record d’un bisbe herètic.

Però espereu, que la cosa no acaba aquí: cinc dies després de l’aparició del text de Miró, l’Andrés Luengo publica un article titulat Ermengol, el mistificador, en què relata com Carles Gascón i Oliver Vergés han proposat recentment una nova i molt concreta datació per a l’acta de consagració de la catedral de la Seu, que hauria estat falsificada entre el 1016 i el 1024 ni més ni menys que pel bisbe Ermengol, un protagonista destacadíssim de L’any dels francs.

Quina probabilitat hi ha que una trama radicada el 1010 en un llibre publicat el 2003 i acabat de llegir un dia d’estiu del 2017 esclati a les pàgines de la premsa local com una traca? Si la qualitat del llibre no fos un argument prou sòlid, em remetria a aquesta mena de màgia que us he mirat d’exposar per recomanar-vos molt encaridament que us feu el regal de llegir L’any dels francs. I en el supòsit que no el trobeu, aprofito per recordar als editors andorrans que, com s’ha demostrat, el llibre és plenament vigent i republicable: tracta d’un moment històric apassionant entre la desfeta del califat i els primers signes de la revolució feudal, de canvis en marques i fronteres, de conteses culturals i militars. És a dir, i si no mireu Runer avall, d’un punt d’inflexió en un món líquid idèntic al present.