Jo us dic “Jessica” i vosaltres potser em replicareu “Quina?” Ara bé, si vau créixer a l’escalf dels tubs catòdics dels TVs als vuitanta i us dic “la Fletcher” la cosa està clara. Encarnada per Angela Langsbury, recordava a una tieta amb olor d'Heno de Pravia o estofat de vedella. La gran diferència radicava que l’únic perill que corries a ca la tia Ramona era agafar mal de panxa a causa del berenar pantagruèlic –prop de la Fletcher tothom moria amb un punyal a l’esquena.

Vivia en una localitat que només existeix als mapes inventats per guionistes amb infanteses tristes criats en famílies desestructurades, no sé, al Detroit de finals dels seixanta. A Cabot Cove hi havia, posem per cas, 3.560 habitants censats i... 2.317 assassinats anuals, aproximadament. El paratge, enclavat a l’idíl·lic estat de Maine, a priori era fantàstic, amb el Seth, el simpàtic metge local, l’Amos, el xèrif amic de la protagonista, jubilats adorables, casetes blanques amb porxos i balancins, amén de veïns que es deien pel nom i et portaven pastissos de carabassa a casa, on entraven, és clar, sense picar al timbre ni demanar permís, que és com s’ha de fer. Hi havia, però, una violència continguda que quan es desfermava col·locava la Gotham City de Batman i el Joker a l’alçada de la llar d’infants Barrufets. Bona part de l’audiència gaudia de les anades i vingudes de la Fletcher bé a mitja tarda, per la migdiada, o al llarg de vespres tranquils, quan a casa el temps era com un gat que es deixava acaronar. Ja sabem que les coses no són pas així: ni la vida té el sa costum de ser més amable de l’estrictament necessari, ni els crims sempre tenen un mòbil clar ni els pobles es mantenen drets després de vint temporades de desgràcies. A Cabot Cove, amb la colla pessigolla, podíem fer veure que sí, recordar que en algun moment hi va haver algú que escrivia a màquina, i que per molt que el món s’embrutés la Fletcher mai no es tacaria el càrdigan de merino wool. Per molt que l’eterna aspirant a detectiu estigués envoltada de psicòpates que no sabien més que escorxar el carnisser, l’hereu d’un gran imperi del petroli o el fill il·legítim d’un capellà protestant, la sang no esquitxava i difícilment arribava mai al riu. 

Ara, en plena edat daurada de minisèries de capítol i mig d’una durada de, posem per cas, 15 minuts –no fos cas que l’audiència se’ns despisti i vagi a mirar una altra cosa– no deixa de ser estrany que la Fletcher i els seus episodis previsibles tornin a estar de moda. O potser serà que això és tot el que demanem i necessitem avui: una mica d’ordre improbable, una bona sobredosi de bondat naïf i una senyora que, encara que mai arriba a temps, sempre acaba per encertar-la.