Villaró es fa gran

Han passat disset anys des de la senzilla però magnífica Obaga sobre el costat fosc de la frontera i els dubtes de  joventut i 27 de La selva moral. Durant tot aquest temps Albert Villaró ha estat escrivint el Pirineu i Andorra, Andorra i el Pirineu. L’ha explicat, i se l’ha explicat, novel·la rere novel·la. Només ha fet, si compto bé, dos parèntesis: Els ambaixadors i El sindicat de l’oblit. 
En aquests gairebé 30 anys ha creat un univers propi, ha inventat tota una galeria de personatges i li ha donat un segell particular, un estil diferent, la marca Villaró, ironia fina, humor murri, to escèptic però benevolent amb l’espècie humana i les seves debilitats. I amb aquell català nord-occidental tan natural i fluïd.
Després d’Obaga: L’any dels francs, Edat Mitjana, La primera pràctica, segle XVII i segle XX, l’elegia de la joventut a la Seu i la passió obsessiva per la música. La trilogia andorrana, el retrat d’un país en transformació frenètica i sobirania en difícil equilibri a partir de tres novel·les policíaques: Blau de Prússia, L’escala del dolor i La bíblia andorrana. 
Al marge de la novel·la: edició de Diari de viatge, de l’espia Francisco de Zamora, i del Manual Digest, coordinació de La catedral de la Seu d’Urgell i de Sant Vicenç d’Estamariu. I Nova descripció del Principat i Valls d’Andorra. 
Totes aquestes, i altres que em deixo per no avorrir, formen l’univers Villaró que ara explota a La companyia nòrdica. El Pirineu hi continua tan present com en Obaga, ara amb una carlinada del XIX; però ja no hi ha dubtes de joventut sinó la recerca de la transcendència pròpia de la maduresa; hi ha la mort, el debat entre la ciència i la màgia, entre el progrés i la tradició. Villaró s’ha fet gran, en quantitat i en qualitat. Però manté la marca, que ningú s’espanti.  
Al gènere històric i al policíac ara s’afegeix el fantàstic i per això la promoció editorial de la novel·la subratlla aquí i allà la connexió amb Perucho. Les forces naturals d’aquest Pirineu, representades per llegendes i personatges, prenen protagonisme en aquesta història que busca el primordial, l’essencial de la natura i l’home. 
Ja s’ha dit tot de La companyia nòrdica, també s’ha relacionat amb Umberto Eco, a partir del protagonista –un tal Cebrià, monjo de Montserrat i erudit amb vocació de detectiu. Precisament l’erudició és un dels elements que pesa en aquesta novel·la, com a Jo confesso, de Jaume Cabré, que també connecta amb tota la cultura europea i té en la música –i en un violí– un dels eixos centrals. Villaró coneix bé el folklore del Pirineu i el connecta amb del centre d’Europa, amb el d’Escòcia, amb els clàssics... 
En algun indret de Fígols o en una biblioteca secreta dins una cripta es deuen reunir els capellans més erudits, els músics, els detectius, els espies, els soldats, els personatges històrics, i fins i tot la vídua d’un paleta col·leccionista d’antiguitats. Deuen beure aiguardent i deuen riure comentant com Villaró fa anys que els fa anar d’una novel·la a una altra i les innombrables picades d’ull a personatges i fets que hi ha dins de La companyia nòrdica.