En aquests temps de superfícies comercials, de pagui’n un emporti-se’n dos i, de passada, compri un grapat de coses que no necessita, encara resisteixen, com el poble d’Astèrix, les botigues de proximitat. Llocs mil·lenaris que acostumen a portar el nom de la seva propietària: Alimentació Loli o Queviures Pepi.

Necessitava productes de neteja i en un gran magatzem vaig intentar buscar i comparar preus, tasca només a l’abast de genis de les matemàtiques i de l’àlgebra. Entre dos envasos de pastilles per al rentavaixelles no sé quin triar. Un m’ofereix 37 pastilles i 17 de regal i l’altre 27 pastilles més 27 de regal. Així que amb tots dos m’emporto 54 pastilles en una aplicació comercial d’aquells problemes del tren que surt de Madrid i el de Barcelona, que anaven a una determinada velocitat i que calia resoldre en quin lloc del recorregut es trobaven. Sempre era Calatayud. No sé què haig de comprar per al rentavaixelles ni tampoc el que em surt millor de preu per a la màquina de rentar, sobretot perquè amb quantitats com 2.150 o 1.800 ml i 14,25 euros i 12,30 euros, respectivament, soc incapaç de triar la millor oferta. Així que me’n vaig al comerç Fina, un nom que és enunciatiu de la familiaritat amb la qual seré tractat.

El detergent, però, és força més car que en el súper. Només demano pa, però quan la Fina em pregunta “Alguna coseta més?” i em somriu amb la seva bata blava em rendeixo. I dic: “Sí, detergent.” I em treu un pot de Skip de sis quilos que, segons ella, em permet estalviar quasi un 20%. En aquests comerços la dependenta escull el producte per tu. Si fos una franquícia multinacional en dirien “assessorament professional”. Em quedo mirant el pot pensant que he estat tota la vida d’Ariel i dels pallassos de Micolor i que venc la meva fidelitat per un somriure. I a més, perquè necessito sis quilos de detergent si tota la roba, amb els llençols inclosos, deu pesar uns tres quilos i mig. Em durarà més el detergent que la rentadora. I abans que pugui dir res, la Fina, com si ensumés els meus dubtes, diu: “Et dono el pot gros perquè no em queden dels petits. A més, no es fa malbé. No et fa res, oi, maco?” Penso que mai n’ha tingut, de pots petits, però m’ha dit maco. Em deixo encolomar el king size.

Després de fer el compte en una màquina enregistradora que ja es va usar en la Revolució Industrial treu una bossa de plàstic en què una caixera d’una gran superfície no seria capaç de posar un litre de suc i dos de llet i ella hi fica el suc, la llet, les taronges, el formatge, incloent-hi els 75 grams que m’ha col·locat de més i els dotze rotllos de paper de cuina. I quan penso que és impossible encabir-hi res més hi posa el megapot de Skip. Mentre miro la bossa pensant com m’ho faré per transportar tot allò sense fer-me cap lesió, la Fina em recorda que l’agafi per sota perquè si no se’m pot trencar i no m’imagino perseguint l’Skip “eficacia y ahorro” mentre rodola carrer avall. Me’n vaig abraçant la bossa i escorronant-me l’esquena, pensant que al comerç Fina, com a El Corte Inglés, el tracte personal es paga car.