Vint segons de tortura

Segurament és el tipus de música que més sentim la majoria dels éssers humans que vivim en el món occidental avui en dia. Que consti que he dit sentim en lloc d’escoltem, i això és perquè no triem de fer-ho, ens obliguen a fer-ho, ens imposen la seva audició de manera sistemàtica cada vegada que connectem l’omnipresent televisió. Estic parlant de la música dels anuncis.

La intenció dels publicistes quan posen una banda sonora en un anunci de televisió és, tot sovint, cridar l’atenció del televident, tot i que també hi ha algun anunci en què la música té una funció purament de farciment. Per als malalts de música com jo, que prestem tota l’atenció del món a qualsevol insinuació musical que se’ns presenta, aquestes petites composicions de vint segons solen provocar-nos; a vegades ho fan positivament, generant certa admiració, i a vegades, potser massa sovint, ens fan sentir enuig. Darrerament, i quan les campanyes de perfum han estat més intenses per Nadal o Sant Valentí, hem pogut sentir que casa nostra s’omplia de covers horribles de grans temes de la història del rock, versions ultratjants de cançons mítiques com 21st Century Squizoid Man dels King Crimson, Hey Joe de Hendrix o Child in Time de Deep Purple per vendre una colònia a uns adolescents que, evidentment, no saben, ni sabran, qui són aquestes grans bandes dels anys seixanta i setanta. Molt poques vegades, però, hi ha versions interessants que aconsegueixen capgirar el tema original, com per exemple la versió que un tal Lo-Fang fa de la cançó The One That I Want de la banda sonora de Grease, per a un anunci, òbviament, de co­lònia.

I amb aquesta impunitat amb la qual la cultura pop permet fer les més extravagants juxtaposicions, ens trobem amb un anunci d’un antigripal amb el Don’t Stop me Now de Queen o From Me to You dels Beatles aconsellant-te que facis una hipoteca estrella. Però el més gros que he sentit darrerament, el desvergonyiment més gran de tots, és la cançó Je ne regrette rien d’Edith Piaf a la banda sonora d’un anunci de Bankia.

I portant tot això al nostre territori; tot i que a poc a poc comencen a fer-ho, desitjo que arribi el dia que les empreses del país confiïn amb normalitat en els conjunts musicals d’Andorra i s’atreveixin a utilitzar les nostres cançons per vendre els seus productes a la tele o a la ràdio. Seria fantàstic veure un anunci d’una entitat bancària amb el Camina descalç de Lluís Cartes o un tema de Mordigans anunciant un centre comercial, o de Martha Roquet o de Less is More.

Això sí, en la seva versió original, i no aquestes remescles electròniques amb les quals ens fereixen des de les grans cadenes de televisió. Tenim molts grups de música al país, moltes bandes de pop-rock, i la gran majoria amb una qualitat suficient per aparèixer a la banda sonora d’un anunci. Fins i tot en la banda sonora d’un anunci d’Andorra Turisme.