Tinc moltes coses al tinter, moltes. Amb l’arribada de setembre, la fi de l’estiu i l’inici de curs, els temes s’acumulen i alguns demanen més que una mirada ràpida.
Hauríem de parlar del teatre que està per arribar, dels projectes i festivals, de reformes de l’estatut, de mercats i trànsit de bolos, però no vull iniciar el curs amb queixes i crítiques. Tenim més alegria per compartir.
Dissabte passat, al Santuari de Meritxell, l’associació Contradans va presentar Meritxell, la Patrona amb motiu dels actes del 50è aniversari de la construcció del temple. Passat el temps i passada la ressaca, però encara amb l’escalfor al cos, crec que no puc deixar de parlar-ne.
No seré jo qui faci la crítica de l’espectacle, del centenar de bons dansaires, ni qui posi l’accent en la música que van compondre expressament el Bernat, el Lluís i l’Albert –que en va fer els arranjaments i va exercir de director musical–, interpretada en directe per vuit músics, amb la veu narradora d’Irina Robles. Lleig seria que parlés jo de l’espectacle visual que van aconseguir l’Anna i la Maria, o de la il·luminació del Jaime. No puc entrar a valorar allò que he viscut des de dins amb tanta intensitat, perquè els espectacles no es dirigeixen sols.
Però sí que puc apuntar l’experiència de veure junts i remenats els cinc esbarts del país, en un exercici de força i intensitat com pocs, amb la recerca de l’excel·lència i la certesa del camí que hem de seguir.
Segur que uns i altres tenen les seves diferències, els recels i els seus piques. I que durin, si això els fa créixer i ser exigents, i tant que sí. Però, per portar aquell espectacle, van deixar enrere tot allò que els diferencia per mirar-se als ulls i desitjar que tot sortís bé. Per fer unió.
Les dues darreres setmanes abans de l’estrena vam fer bona tota la feina que cada esbart havia dut a terme durant mesos, amb els seus respectius temes. Les coreografies de Maribela i Fanny, Pilar i Sandra, Maria Àngels, Jaume i Anna, i Rafa, van ser generoses com demanava l’ocasió: calia modificar i adaptar la feina de les sales d’assaig a la posada en escena final. 
Em deixo molts noms. De l’organització, com l’Albert i la Meri; de la part tècnica del David, dels Comuns, i de tota la gent voluntària, que a vegades és l’enganxina forta que ho sosté tot. 
Quina alegria veure el pati de butaques ple; comprovar que som capaços de fer història popular i que, mirant-nos de prop, sabem de qui ens hem de rodejar per tirar endavant projectes com aquest.