Els lemes són unes locucions emprades des d’antic per personatges rellevants, famílies destacades, institucions religioses, polítiques i civils, com a senyal identitari. També com a pista subliminar del tarannà adscrit a la personalitat de cadascun d’ells. Són un autèntic anacronisme si ens emmirallem en la mentalitat actual, però no deixen de tenir certa gràcia, i enriqueixen l’immens llegat que engreixa l’apartat de curiositats històriques.
La monarquia anglesa encara usa el seu conegut Dieu et mon droit (Déu i el meu dret) que a fe de món reflecteix el seu caràcter tradicional. Els monarques escocesos, més bel·ligerants i venjatius, usaven el seu Nemo me impune lacessit (ningú que m’ofengui quedarà impune), en la mateixa línia guerrera que els nostres comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, que tenien com a divisa, en occità, el conegut Tocoy-se Gausos (toca’m si goses!). Els comtes d’Urgell, que potser pretenien tenir més seny, empraven el seu Pax Vobiscum fiat (sigui feta la pau amb vosaltres), lema immortalitzat en pedra al claustre del monestir de les Avellanes, principal panteó de la nissaga.
Trobem divises molt poètiques, com la de Pere IV, conestable de Portugal i rei dels catalans, mort a Barcelona i enterrat a Santa Maria del Mar. La seva era Paine pour Joie (pena per joia), lema que es va adherir amb completa consonància amb el seu breu però intens periple vital, i que encara podem llegir esculpit en alguns racons de l’antic Palau Reial Major de Barcelona.
Les institucions docents acostumen a tenir-ne des d’antic, ara bé, estareu amb mi que cap d’elles pot superar la de la Universitat de Salamanca que resa: “Quod natura non dat, Salmantica non praestat”, és a dir, allò que la natura no t’ha donat, la Universitat de Salamanca tampoc t’ho regalarà. Senzillament sublim.
Els prelats sí que mantenen aquest antic costum, quan són nomenats escullen els seus propis lemes. Per citar dos exemples propers, tenim els dels coprínceps Joan Martí Alanis, La Unitat en la Caritat, o el de Joan-Enric Vives, Parare vias Domini, (preparant els camins del Senyor). 
Els Estats i aquelles comunitats amb una cultura i identitat pròpies, també acostumen a tenir-ne. El del Regne d’Espanya és, des d’antic, Plus Ultra, traduït més enllà, en referència a la llegenda de les columnes d’Hèrcules. La República Francesa té, des de la Revolució, el seu concís Liberté, Égalité, Fraternité, del qual no cal traducció. Els catalans utilitzen el seu Som i Serem, de probable origen noucentista. Els andalusos, sota l’autoria de Blas Infante, pare de la nació andalusa, promulguen Andalucía por sí, para España y la Humanidad.
Teresa de Cepeda i Ahumada, més coneguda com a Santa Teresa de Jesús, postulava sovint la següent sentència: “Hechos, que no palabras”, que les carmelites descalces s’han apropiat com a lema. Com a curiositat, en una visita a un dels convents que va fundar, va disgustar-se amb el menjar que li van oferir, i rondinà amb contundència: “Diós también anda entre pucheros”, que bé podria ser el lema de qualsevol bon gastrònom.
Us preguntareu quin és el lema del nostre país. Erròniament s’atribueix el que apareix al nostre escut nacional, originari de la porta de Ca la Vall, Virtus Unita, Fortior, que es tradueix correctament com la virtut unida és més forta. Probablement era l’antic lema del Consell General, fent referència a l’ètica d’Aristòtil que defensava la virtut com el plantejament equidistant entre dos extrems, base indiscutible per aplicar el seny en les decisions deliberades. Canturri defensà sempre que el lema del nostre país era el mateix que el dels comtes de Foix. Fins a la nostra Constitució va estar gravat a la llar de foc del despatx del síndic de la nostra ancestral seu parlamentària. Tanmateix, va ser esborrat en algun moment indeterminat fa pocs anys, una llàstima.