No cal entrar-hi massa, però sí que considero oportú mencionar breument qui soc i què faig aquí. Em dic Alexx, tinc trenta-tres anys i un trastorn addictiu (entre altres que ara no venen al cas). No necessito parlar sota cap mena d’anonimat, perquè per trencar estigmes ens hem de treure la vergonya de sobre i poder parlar lliurement encara que sigui incòmode. Em dedico a la comunicació visual i actualment tinc l’oportunitat de treballar per l’associació Projecte Vida, l’única d’Andorra que acompanya persones amb addiccions en primera persona. Aquest càrrec és terapèutic per a mi, perquè dona sentit al dolor viscut. Si almenys puc ajudar algú, ja haurà valgut la pena.

Aquest novembre s’ha celebrat el 4t Cicle de Sensibilització i Prevenció de Riscos al Principat per tractar el consum i l’addicció entre els joves. Gràcies a Projecte Vida i a la col·laboració del Comú d’Andorra la Vella i del Carnet Jove, hem conegut de primera mà el model islandès Planet Youth, que en vint anys va transformar el país amb més consum juvenil d’Europa en el que menys en tenia. La seva clau és tan simple com revolucionària: la salut no es porta al codi genètic, sinó al codi postal.

A Islàndia van deixar de repetir el vell discurs del “digues no a les drogues” i es van preguntar: quins són els factors de protecció i quins són els de risc? La resposta no la va donar cap gurú, sinó les dades. Cada any feien enquestes per diagnosticar la situació real. Van entendre que la prevenció no és dir als joves què han de fer, sinó crear un entorn que no els empenyi a fugir. Van substituir el paternalisme per la corresponsabilitat. Van entendre que un cervell adolescent busca pertinença, i que si el grup del voltant beu, fuma o fuig, ell farà el mateix. Per això el missatge va canviar: no és responsabilitat seva, és la nostra.

A Andorra, en canvi, continuem parlant de prevenció com si fos un eslògan. Tenim bona voluntat, però treball en solitari. Tothom organitza xerrades, tallers, campanyes, però ningú mesura res. No tenim dades actualitzades, només bones intencions. I ja se sap, la bona intenció sense diagnòstic és com voler curar una ferida sense mirar-la.

A Islàndia, primer van recollir informació i després van crear una coalició comunitària amb tots els actors: salut, educació, urbanisme, esports, associacions de veïns, famílies, clubs, ministeris. Aquí, cadascú va pel seu compte, com si la virtut d’un país petit fos poder fer-ho tot sol. Virtus Unita Fortior, diu l’escut. Però la unitat és un ideal gravat en metall, no pas una pràctica quotidiana.

Durant la taula de diàleg d’aquest cicle, la paraula més repetida va ser “culpa”. La culpa de la ministra, la culpa dels pares, la culpa de les escoles, la culpa del sistema sanitari. Cadascú llançava la seva frase com si tirés una patata calenta. Ningú la volia aguantar gaire estona. Quan tot són excuses i ningú es fa responsable, la patata es crema i acaba sola a terra. Potser aquest és el nostre veritable esport nacional: passar-nos la responsabilitat de mà en mà fins que no en queda res més que fum.

He sentit massa vegades que “no hi ha pressupost”. Però la manca de pressupost no justifica la manca de voluntat. Les idees no costen diners, costen coratge.

A Islàndia van començar fent preguntes, no campanyes. I aquí encara confiem més en els eslògans que en la veritat.

Ens encanta fer rodes de premsa sobre prevenció mentre als carrers continuen proliferant els anuncis d’alcohol.

És grotesc, i sobretot incoherent.

Mentrestant, els joves fan de mirall. “Pateixen el que pateix la societat”, va dir encertadament la coordinadora de Joventut d’Encamp. Són el reflex de la nostra pressa, de la nostra autoexigència i de la nostra hipocresia. Vivim en un país que celebra cada victòria esportiva amb alcohol i després predica el “consum responsable”. On la competició és més valorada que la cooperació, i on la felicitat sembla una qüestió de marca i no de vincle.

Les dades del ENSA 2024 no deixen lloc a l’autoengany: el consum de risc d’alcohol entre joves de 15 a 24 anys ha pujat fins al 18,2 %, més del doble entre les noies. El consum de cànnabis ha augmentat un 6 % en cinc anys, i la salut mental és la principal preocupació de la joventut andorrana (més del 40,2 % dels enquestats). No és una epidèmia biològica, és social. No tenim un problema amb les substàncies, tenim un problema amb el buit.

El model islandès ens recorda que la prevenció comença quan encara no hi ha problema, i que l’educació no és només cosa d’escoles. És una forma de convivència. Un nen que desitja “passar més temps amb els seus pares” no necessita una campanya antidroga, necessita presència. Dedicar una hora al dia a escoltar el teu fill és prevenció. No calen protocols per estimar.

Tinc la sensació que Andorra ha crescut tan ràpid que ha perdut les seves idiosincràsies. Hem construït centres comercials abans que comunitats. Hem confós prosperitat amb progrés.

Quan érem petits ens van ensenyar que Virtus Unita Fortior vol dir “la unió fa la força”. Però potser ens vam saltar la part més important: què vol dir unir-se? No és estar d’acord en tot, ni pensar igual. És comprometre’s amb un bé comú encara que no ens beneficiï directament. És assumir la part que ens toca sense esperar que algú altre ho faci.

Si els joves són responsabilitat nostra, i els joves són el futur, aleshores el futur és a les nostres mans. Però si ens continuem passant la patata calenta, el futur es refredarà abans no arribi.

Andorra, potser el teu problema no és la joventut. Potser el teu problema és la por de créixer. La por d'admetre que la felicitat col·lectiva no es compra, s’articula. Que la prosperitat econòmica no és salut emocional. Que la teva bandera diu “unitat”, però el teu dia a dia diu “a la meva manera”.