Visconti i Chanel

La producció de Luchino Visconti celebra enguany les Noces d’Or, alhora que el seu protagonista principal, Dirk Bogarde, compliria 100 anys. Del director italià commemorem els 115 del seu naixement i els 45 de la seva mort a Roma. Però no s’acaben aquí les efemèrides, Gustav Mahler moria en fa 110 a Viena, després de passar tres setmanes ingressat en una clínica de París. I l’any 1971 també ens deixaven Igor Stravinski i Coco Chanel, la dissenyadora de moda molt relacionada amb el nostre cineasta d’avui. 
 Visconti, comte de Lonate Pozzolo,  arriba a París l’any 1936 i la ciutat el fascina; ben aviat coneix Gabrielle Bonheur i un dels primers regals que li fa la Coco és presentar-li Jean Renoir, que  tot seguit contracta el jove italià  perquè s’ocupi del vestuari de les seves pròximes pel·lícules. I aquí  comença la carrera cinematogràfica de Visconti, que reconeixerà que ho deu tot a Renoir.  
L’amistat entre Luchino i Coco durarà tota la vida. El cineasta milanès encarregarà a Chanel el vestuari del film Bocaccio 70, on li demanarà, a més a més, que assessori la Romy Schneider sobre com ha de vestir i moure’s en un dels episodis que conformen la realització signada també per Monicelli, Fellini i de Sica.  
Renoir també introduirà Visconti al món de l’òpera, on serà una figura decisiva especialment durant l’època de la divina Maria Callas.  No oblidem que Visconti tenia amplis coneixements musicals; tocava molt bé el violoncel, amb el qual havia fet exitosos concerts. Ell i la Callas esdevindrien inseparables; un dia he de parlar de la seva relació, que és per sucar-hi pa, tot i que Luchino no li perdonaria mai  que  es relacionés sentimentalment amb el tarambana de  l’Onassis.
A diferència de la pel·lícula, la novel·la homònima de Thomas Mann publicada el 1912 descriu un escriptor de Munic  que passa un estiu de principis del segle XX a Venècia per descansar vora el mar i alhora inspirar-se amb la bellesa de la ciutat, cosa que el fa pensar  en una obra autobiogràfica atès que el 1911 el mateix Mann va estiuejar a la ciutat dels canals, però com que Visconti escull la música de Gustav Mahler, es diu que en realitat es tracta  del compositor austríac. No obstant això, si ens fixem bé en la caracterització  de Dirk Bogarde, jo asseguraria que es tracta de  Sergei Diaghilev, l’empresari dels ballets russos que va passar les seves darreres vacances a una Venècia que adorava i on moriria l’any 1929, precisament a l’Hotel des Bains, sent inclús  enterrat al cementiri de l’illa Sant Michele. Abans del seu últim alè de vida, Diaghilev voldrà acomiadar-se  de  Misia Sert i  Coco Chanel, que el visitaran en saber que el seu entranyable amic és a punt de deixar aquest món. 42 anys més tard, tot i morir a Nova York  Igor Stravinski voldrà reposar al  costat de Diaghilev.
La decadència és el teló de fons de Mort a Venècia, la de la ciutat sota l’epidèmia del còlera, la de l’aristocràcia a principis del segle XX, la d’un  depressiu Gustav von d’Eschenbach o les darreres palpitacions del romanticisme amb la música de Mahler. Visconti faria molt per a l’autor de l’Adagietto, ja que a partir de l’estrena de la pel·lícula tota l’obra de l’austríac es convertirà en música de culte.
Per cert, al paper de l’adolescent Tadzio hi optaven centenars de candidats, entre ells  un jovenet de 15 anys  fill de Lucía Bosé i del fatxenda, matador de toros i faldiller Luis Miguel Dominguín, que es va oposar radicalment que Miguel hi concurses. L’escollit seria el jove suec Björn Andrésen, avui  actor i músic.
Als aniversaris que hem recordat podríem afegir-hi el de Louis Armstrong, nascut fa 120 anys a New Orleans, que als anys 30 triomfava a París, i el del compositor de bandes sonores Max Steiner, alumne de Mahler, que fugint de la Guerra del 14,  faria una fulgurant carrera a Hollywood. Ambdós morien el 1971. Visconti deixaria aquest món cinc anys més tard, després d’escoltar la segona simfonia de Brahms.