Visions de la Xina

L’any 1977, Edward Said va escriure el seu clàssic Orientalism sobre les representacions que els occidentals tenim de l’Orient. Said parlava sobretot del Mitjà Orient, que el concernia de prop, més que de la Xina. A la vegada, sens dubte no va arribar a copsar fins uns anys més tard l’impacte de la seva obra i les reflexions que va provocar, especialment dins l’àmbit acadèmic. En aquest ja entrat segle XXI, amb una Xina gegant que reafirma el seu rang dins la política, l’economia i àdhuc el terreny militar, què queda de la visió occidental –tot i que possiblement fora més ben dit europea i nord- americana– de la Xina?
Cal dir que la situació actual és bastant complexa. A través d’actuacions com la Belt and Road Initiative, el govern de la República Popular de la Xina és força actiu en un terreny de les relacions internacionals tot combinant aspectes d’economia, comerç i política. El projecte vol representar la versió moderna de la famosa Ruta de la Seda, que abasta la majoria dels països de l’Àsia Central a través de nombroses ramificacions que van molt més enllà del seu prototip. Naturalment, no pot evitar tenir repercussions sobre l’ocupació del terreny per part de la Xina, cosa que també es nota en l’àmbit marítim, sobretot a la mar del sud de la Xina. Així, fins i tot si no prenem en compte la presència xinesa al continent africà, es tracta d’un Estat que té una clara voluntat expansionista. En conseqüència, no ha pogut evitar entrar en conflicte obert amb altres actors polítics, entre els quals destaquen el Japó, Taiwan i sobretot els EUA. Fins i tot entitats internacionals han tingut posicions contraposades a l’Estat xinès en assumptes com ara el tractament dels uigurs o la gestió inicial de la pandèmia de la Covid.
Davant  d’aquestes relacions que poden ser –de vegades– tenses, ens trobem amb una interdependència econòmica entre la Xina i la resta del món. Resumint-ho en poques paraules: la Xina s’ha convertit en el centre de producció industrial del planeta, si més no pel que fa a béns de consum. Podem notar d’entrada que aquesta situació ha estat molt ben acceptada per totes les parts. A la Xina, ha permès un desenvolupament de la indústria, sobretot al llarg de la costa oriental, i donar ocupació a grans sectors de la població, que ha vist una millora considerable en les seves fortunes des de l’obertura (parcial) del país feta en el seu moment de les mans de Deng Xiaoping. Per altra banda, els occidentals hem tingut la possibilitat de gaudir d’un consumisme sense límits de tota classe de béns, des dels més modestos, com ara joguines fins a d’altres de més elaborats com són els telèfons portàtils. A més, ho hem pogut fer sense haver de patir els efectes adversos de tenir les fàbriques que els feien al costat de casa nostra, ni haver-nos de preocupar dels efectes materials de l’extracció de matèries primeres que, en molts casos, tenien lloc a regions menys desenvolupades. Fins i tot hem pogut no veure el cost econòmic i mediambiental de transportar quantitats ingents de productes sobre llargues distàncies. Això és aplicable fins i tot a les plaques fotovoltaiques amb què alguns pretenen donar-se una bona consciència ecològica: han fet un mínim de 14.000 quilòmetres en contenidor i, sens dubte, les matèries primeres que els componen n’havien fet pel cap baix 10.000 anteriorment. Tot aquest transport marítim ha estat alimentat amb la crema de variants molt brutes d’hidrocarburs, per cert.
Quina visió tenim avui en dia de la Xina? En realitat, no en tenim cap de visió, i això ens resulta molt còmode. Si en tinguéssim, ens obligaria a reflexionar sobre qüestions com ara els excessos del nostre propi consumisme, la manca de lògica de transportar productes al llarg de mig món, i el fet que el teixit industrial d’Europa i el coneixement acumulat al llarg de segles estan desapareixent. També es plantejaria la concentració d’un poder econòmic i militar entre les mans d’un únic Estat, talment es plantejava referent als EUA durant un període anterior.