L'escriptor Arturo Pérez Reverte ho va dir en una entrevista: "Quan una persona major mor, no sols mor ell. Mor el món en el qual va viure, desapareix un món sencer." Hi estic d'acord i m'agrada aquesta idea. S'esvaeixen imatges, anècdotes i contextos històrics. Cada persona que marxa s'emporta amb si una perspectiva i una manera particular de narrar la història. La seva manera de narrar la història que, la major part de les vegades, té a veure amb la seva pròpia història personal.
Aquest filtre que tenyeix tots els esdeveniments futurs, i no sempre amb colors agradables i lumínics, sinó amb ombres opaques i fosques. I el que es mor també és la interacció que va tenir la persona amb els seus congèneres. Converses, discussions i silencis, que sol ser el que més mal fa, perquè ens porta a plantejar-nos si podríem haver dit alguna cosa més. Si podríem haver afegit una paraula, un gest o qualsevol cosa que hagués sumat en l'equació de la comunicació.
La realitat és que, davant la mort, l'única cosa que ens envaeix és el silenci, perquè el cos demana reflexió i perquè la primera observació possible té a veure amb les actituds pròpies respecte a aquesta persona que marxa.
Els ritmes de la vida són personals i intransferibles, però crec que tots estan subjectes a una companya que no sempre ens fa bé: la rutina. Sí, ens estructura i fa que el nostre dia a dia sigui més fàcil de transitar dins de la voràgine de responsabilitats que hem d'afrontar, però també ens porta a un lloc perillós que acaba fent-nos cometre un dels màxims errors possibles: donar per fet que les coses existeixen perquè sí i que nosaltres no hem de fer res perquè aquesta existència continuï. Així, subestimem relacions i amistats, sigui en la nostra vida privada o en l'entorn laboral, i interactuem com si aquestes relacions no necessitessin les nostres cures, quan la realitat és que aquestes relacions funcionen igual que les plantes. Si no les reguem es moren al cap d'algunes setmanes. Perquè els llaços es construeixen i alimenten dia rere dia, sense excepció.
Faríem bé de no perdre de vista aquest horitzó i entendre que res succeeix perquè sí i, d'aquesta manera, intentar ser més conscients que això que succeeix i no succeeix en la nostra vida és responsabilitat nostra i potser, així, començarem a evitar buscar culpables externs... com la mort. L'únic fet que sabem de manera fefaent que ens ocorrerà, i al qual vivim donant-li l'esquena, com si fóssim immortals. No em malinterpreteu, no es tracta de viure sentint l'espasa de Dàmocles sobre els nostres caps de manera constant, sinó de viure amb consciència que tot s'acabarà i així, probablement, donem més valor al simple fet de respirar, olorar, sentir, degustar, llegir, besar, estimar.
En definitiva: viure.
