Viure a Andorra hauria de ser un dret per a qui hi ha nascut i hi construeix el país. Però per a molts joves s’ha convertit en un somni llunyà. Jo mateixa ho he viscut en primera persona: fa mesos vaig haver de deixar la meva llar a Andorra i traslladar-me a França, al primer poble després de la frontera. No va ser per plaer, sinó per necessitat. Amb el meu sou només podia optar a un habitatge digne travessant la frontera.
Ara visc en una casa de tres plantes amb jardí, hort i espai per als meus tres gossos. El que pago ara és l’equivalent al que hauria hagut de pagar per un estudi petit a Andorra, sense espai ni comoditat. I no soc un cas aïllat: és la lògica d’un mercat que ha deixat de ser accessible per a la gent jove.
L’últim Observatori semestral revela que set de cada deu ciutadans posen el preu de l’habitatge com la seva principal preocupació, i quatre de cada deu reconeixen que els afecta directament. Aquesta és una crisi real, no una estadística buida.
Això passa en un context en què l’índex de preus al consum a Andorra s’ha situat entorn del 2,2% anual, una xifra similar a Espanya, però amb una diferència crucial: els serveis bàsics (habitatge, aigua, gas, electricitat) a Andorra pugen a un ritme del 3,9%. Aquesta diferència està fent que els nostres ingressos vagin a parar directament a subministraments essencials, sense capacitat d’estalvi ni emancipació.
Com a coordinadora de les Joventuts Socialistes d’Andorra, demano mesures reals: un parc d’habitatge públic i de lloguer assequible per a joves, control sobre l’increment dels lloguers i suport actiu per a les persones que, com jo, han hagut de convertir-se en transfrontereres per poder viure amb dignitat.
Viure a Andorra no hauria de ser un privilegi reservat a uns pocs. Ha de ser una possibilitat real per a tothom, especialment per als joves que volen construir-hi futur. És hora de passar de les paraules als fets. Perquè un país que expulsa la seva pròpia gent és un país que posa en risc la seva pròpia essència.