Soc valenciana d’arrel i a la terreta quan ixen, vull dir, surten, molts núvols que trenquen aquell blau infinit sempre diem que fa mal temps. Concepte que vol contraposar el sol sempre present a què estem acostumats, i si plou aleshores tothom es refugia a casa com si vingués la guerra. Val a dir que, com diu Raimon, “al meu país la pluja no sap caure” i molts cops inunda camps i pobles sencers. Però el cert és que davant la presència de núvols la gent que practica esports a l’aire lliure, com el ciclisme i córrer i, fins i tot, passejades es queden a casa. Malgrat tenir molt presents aquestes arrels, crec que puc dir que ja soc del Pirineu. I aquella frase de si no puedes con tu enemigo únete a él me l’he feta meva. La insistent pluja (que, val a dir, ja cansa) que cau en determinades èpoques al Pirineu, i que és la culpable que molts dels nostres impressionants boscos s’hidratin i creixin, no impedeix a molts ciclistes i corredors que preparen marxes cicloturistes i l’Ultra Trail continuar entrenant. Som del Pirineu i l’aigua que cau del cel no ens fa por, paraigua i calçat i sortim de casa. Diumenge passat a la marxa cicloturista La Mussara, a Reus, hi va haver aquesta dualitat de visions de cara a la pluja. Les previsions meteorològiques apuntaven a un diluvi. Molts dels valencians i d’altres zones inscrits, davant d’aquesta previsió, van aprofitar el dissabte per fer el recorregut, ja que es van rendir al mal temps que vindria el diumenge i van optar per no participar-hi. Els andorrans i els del Pirineu, amb el cel tapat i gris i una mica de pluja van ser-hi presents. Això sí, ens adaptem, però també ens n’afartem. Xe, que pari de ploure, si us plau!