En un món on les notificacions sonen més que les campanes d’un poble, l’atenció s’ha convertit en un actiu escàs i valuós. És l’or invisible del nostre temps. Qui la té, pot escoltar, crear, connectar, decidir amb claredat. Qui la perd, naufraga entre estímuls que confonen. Vivim en una economia de l’atenció, on aplicacions i missatges lluiten per retenir-la, com si fóssim preses dins un bosc de reclams digitals.
Jo mateix, amb TDAH diagnosticat fa més de 25 anys, he après que l’atenció no és només una capacitat, sinó un terreny que cal cultivar. Hi ha dies que em sento com un equilibrista a la corda fluixa: si el que faig m’apassiona, puc estar hores en hiperfoco, amb una energia i una presència sorprenents. I n’hi ha d’altres en què, si alguna cosa no m’interessa, em resulta gairebé impossible mantenir l’atenció, i lluitar-hi en contra encara em pot fer sentir més petit i indefens. Lluny de ser una excusa, és una realitat. A través del coaching, la PNL i l’autoobservació he après a viure-ho amb més equilibri, i ara acompanyo altres persones perquè també el puguin trobar en el seu enfocament i atenció.
Una metàfora que utilitzo sovint és la del far. L’atenció és com una llum que podem dirigir: pot dispersar-se il·luminant molts punts o enfocar-se en un únic objectiu. El problema és que vivim envoltats de miralls que reflecteixen aquesta llum cap a fora, desviant-la constantment. I així perdem el que realment importa: el present, l’altre, nosaltres.
A casa, a la feina, a l’escola… escoltar algú és molt més que sentir paraules. És fer-li saber, amb silenci i presència, que hi som. L’atenció crea ponts. Fa créixer la confiança. Millora les relacions. I quan aquest pont es construeix amb infants o adolescents amb dificultats per enfocar-se, es produeix una màgia silenciosa que transforma.
Les persones amb TDAH, com jo, necessitem entorns que entenguin aquesta realitat. No és qüestió de “tenir més voluntat”, sinó de fer petits ajustos: reduir sorolls, oferir descansos, estructurar tasques, cuidar el descans i l’alimentació. I sobretot, cal deixar de repetir frases com “ets incapaç de concentrar-te”. Aquestes paraules poden sembrar creences limitants que ens acompanyen durant anys. Ho sé perquè ho he viscut.
El coaching i la PNL m’han ajudat a entendre què hi havia darrere la meva dispersió. M’han ensenyat a escoltar-me millor, a distingir quan estic present i quan només estic ocupat. Viure en el present no és una moda: és una necessitat. Tornar a la respiració, al cos, a la mirada. Quan ens entrenem per ser-hi de debò, deixem de sobreviure i comencem a viure amb més sentit.
I aquí apareix la gran pregunta: què o qui està rebent avui la teva millor atenció?
Si observes el teu dia amb honestedat, potser veuràs que l’has repartida entre urgències, pantalles i pensaments que no t’aporten. Però també pots triar. Cada dia tenim l’oportunitat de decidir on i com posem l’atenció. Fer-ho amb consciència és un acte revolucionari. Un petit pas que pot canviar com ens sentim i ens relacionem.
El multitasking ens fa creure que som eficients, però sovint ens deixa amb la sensació d’incomplet. Com si haguéssim començat moltes coses però no n’haguéssim acabat cap.
Això desgasta. Ens dispersa. I a la llarga, ens fa perdre el rumb. No cal fer-ho perfecte. Però sí cal preguntar-nos: estic realment present en aquesta conversa? En aquest moment amb els meus fills? En aquesta tasca? Entrenar l’atenció és com entrenar un múscul: al principi costa, però amb pràctica guanyem força i claredat. I la recompensa no és només més productivitat, sinó més qualitat de vida.
En una societat plena de soroll, ser present és un acte valent. I si t’hi poses, potser comencin a canviar més coses de les que imagines. El teu enfocament comença amb una decisió: estar-hi.