Imagina que per diferents circumstàncies de la vida no tens cap familiar a qui recórrer. Imagina també que per altres coses que passen durant el trajecte vital no has pogut estalviar gaire. Imagina que, malgrat que has treballat 40 anys, el teu baix salari no t’ha permès contractar un fons de jubilació per viure amb més garanties el retir. Imagina que tens un fill a casa que està sense feina. Imagina que el que et resta de vida hauràs d’anar tirant amb una pensió de jubilació de 755 euros (mitjana de la pensió dels residents). Amb això hauràs de pagar el menjar, els medicaments, el lloguer del pis, la llum o la calefacció i, si ho necessites, algú que et cuidi. Aquestes casuístiques són imaginades però poden convertir-se en realitat amb molta facilitat. Qualsevol de nosaltres les pot patir el dia de demà. És per això que em preocupa que els polítics que dirigeixen el nostre país no es refereixin, ni semblin mostrar-hi interès, a la situació de més de 7.000 pensionistes que tenen una pensió per sota del salari mínim. D’acord que la mitjana dels pensionistes l’abaixa l’existència de persones amb dret a pensió que han cotitzat pocs anys, però també es pot donar que molts no hagin cotitzat més anys perquè han perdut la feina i han hagut de marxar del país. No es pot amagar un problema real, al qual s’ha de donar una solució. El discurs que es donen més ajudes socials que mai és una fugida d’estudi. I ens correspon a nosaltres exigir-los que afrontin el problema de cara. Avui ens sembla llunyà, però demà ens pot tocar a qualsevol de nosaltres.
