No teniu la sensació que enguany, i especialment aquest estiu, hi ha un munt de catàstrofes? S’encadenen terratrèmols, incendis i aiguats que s’afegeixen als desastres dels conflictes bèl·lics. Siguin lluny o prop, tot plegat ens fa pensar si es pot posar més a prova la capacitat de sofriment de qui els pateix. Però també ens afecta a qui ens ho mirem des de fora i empatitzem amb aquest dolor.
I no, no tinc respostes. Més aviat moltes preguntes i neguits. A vegades penso que viuria millor, més tranquil·la, si tot plegat em rellisqués, però no és així. I mireu, avui m’ha donat per compartir-ho amb vosaltres, lectors. Per desgràcia, moltes d’aquestes tragèdies passen de moda en un instant. Senzillament n’arriben d’altres que no és que siguin pitjors, sinó que les cataloguem de més actuals. L’actualitat del directe s’imposa. No és que les desgràcies d’abans s’hagin acabat, sinó que han estat substituïdes per les noves.
També en la nostra vida personal canviem unes prioritats per unes altres. A voltes ho fem a còpia de consumir històries que van i venen, es fan i es desfan, com aquests xàfecs que ara ens inunden i després desapareixen deixant només el rastre d’alguns desperfectes. Ai, sí que estic filosòfica avui. Doncs sí, aquest és un tarannà meu que, a diferència de l’actualitat rabiosa, perdura en el temps. A voltes no us agradaria escapar-vos de la vostra manera de ser? No us agradaria que la vostra ment tingués un botó de reinici? A mi sí. Però no ho puc evitar. Com a molt ho puc mitigar perquè aquestes preocupacions no surtin a la perifèria. La vida, però, és tossuda i no me’n puc escapar; només em queda aprendre a integrar-ho, i no sempre ho aconsegueixo. I vosaltres?
