“Els joves, amb un petit pis de 20 metres quadrats, ja en tenen prou per independitzar-se i viure feliços”. Aquestes són les declaracions, en la passada sessió de preguntes al govern, de Carine Montaner, consellera d’Andorra Endavant.
És vergonyós. Cal recordar que viure en un pis de 20 metres quadrats no és viure dignament. És incomprensible que, a hores d’ara, hi hagi (ir)responsables polítics que considerin que un jove pot independitzar-se en un contenidor. Aquesta afirmació de Carine Montaner en el marc d’una proposta de promoció d’habitatges prefabricats no és només absurda: és profundament perillosa. Em pregunto si hi té algun interès particular...
Parlem clar: 20 metres quadrats és l’equivalent a una plaça d’aparcament gran. En aquest espai una persona hauria de dormir, menjar, cuinar, estudiar, descansar i, en teoria, començar un projecte de vida. És això el que anomenem emancipació? És això el que volem oferir a la nostra joventut?
La dignitat no es mesura només en metres quadrats, però hi ha un límit, i aquest límit no pot estar per sota del mínim vital. Viure en espais tan petits genera problemes de salut mental, augmenta l’estrès, redueix la qualitat de vida i converteix l’habitatge en una experiència de supervivència, no de convivència ni de creixement.
A més, normalitzar aquestes “solucions” és contribuir a la precarietat estructural del país. Si acceptem que 20 metres quadrats són suficients, què vindrà després? Lliteres en mòduls compartits? Dormitoris rotatoris? No podem permetre que la crisi de l’habitatge es resolgui a costa dels drets bàsics de les persones. I encara ens sobta la baixa natalitat?
El que necessitem els joves no són caixetes prefabricades ni discursos que endolceixen la misèria. Necessitem salaris dignes, estabilitat, un parc públic d’habitatge de lloguer assequible i voluntat política real per combatre l’especulació immobiliària i garantir el dret a l’habitatge.
Un altre aspecte preocupant és la defensa de les cases prefabricades com a solució màgica. Ocupen molt de terreny per molt poc habitatge, cosa inviable en un país amb sòl escàs. A més, sovint s’utilitzen materials de baixa qualitat i no són tan sostenibles com es ven: tenen poca durabilitat, mal aïllament i un alt cost ambiental en transport i muntatge. No és urbanisme responsable, és posar pegats barats. Per tant, vendre les cases prefabricades com una solució miracle és fer populisme. No es tracta de construir ràpidament, sinó de construir bé, amb criteris socials, ambientals i de país.
 Transformar contenidors en habitatges pot ser una solució d’emergència puntual per a casos concrets, mai un model de país. Si volem construir una Andorra amb futur, comencem per garantir que la gent jove no hagi de triar entre viure en una gàbia o marxar del país, com ja està passant. 
La joventut no és exigent: només volem poder començar la vida amb un mínim de dignitat. I 20  metres quadrats, senyora Montaner, no són dignitat. Són renúncia.