Aquest és el lema de la manifestació del proper 31 d’octubre: Viurem al carrer però viurem a Andorra. Hi afegeixo “o no”, bàsicament perquè no només són els andorrans amb passaport els que hipotèticament hauran de viure al carrer. I és que som molts no-andorrans els que potser ens hem quedat, ens quedem o ens quedarem al carrer, tal com estan i estaran els preus dels lloguers. El que sí ens agermana, sens dubte, però torna a desmentir el lema de la protesta, és que tant si som andorrans com estrangers que vivim a Andorra el que no podem fer de cap de les maneres és viure al carrer, perquè aquí està prohibit. Més que prohibit. Per tant al carrer, ni que sigui dintre d’una autocaravana com ja passa en algunes ciutats espanyoles, no podem viure, almenys teòricament. Tot i que s’ha de dir que sé de fonts que no enganyen que fa molts anys enrere hi havia gent que vivia a Andorra de forma permanent en càmpings del país. I fins aquí. També sé de gent que abans no van poder regularitzar la seva situació residien al càmping que hi ha a tocar de la frontera del riu Runer. I sé de gent que va estar vivint en un pis fantasma durant els primers mesos d’estada al país perquè els seus propietaris no el tenien regularitzat. I de casuístiques n’hi deu haver un munt. Ho sé. Poder tenir un aixopluc mínimament digne per viure és un dret fonamental, i tenir un treball digne amb un salari digne que et permeti no només subsistir, sinó viure, també. Perquè la vida no és només treballar per pagar un preu de lloguer inaccessible. O sí? O no?
