Volar barat, i com es pugui

Sabíem que aquest estiu no era el moment més indicat per planejar cap escapada, però al final, pensant que els nens fessin un canvi d’aires, vam decidir que valia la pena jugar-se-la. Per qüestió de dates i freqüències de vol vam comprar els bitllets a una aerolínia low cost –aquella amb la qual l’única manera que tens de pagar tots els recàrrecs que t’endinyen és passar la primera nit a un dels hotels anunciats al seu web i aixecar-te l’endemà dins una banyera plena de gel i amb un ronyó menys.
Per a l’embarcament dúiem les targetes corresponents impreses de casa, perquè si no ho haguéssim fet així ens tocava abonar un suplement o cedir-los, ja ho hem dit, algun òrgan –si es donava el cas, vaig demanar insistentment si jo no podia brindar-los un testicle, ja que en porto tres de sèrie, però res. Vam plantar-nos a l’aeroport hores a l’avança per carregar nosaltres mateixos les maletes a la bodega de l’avió, omplir-lo de gasofa barata i netejar les tapisseries i els lavabos. De nou, la idea era estalviar-nos satisfer aquests serveis accessoris, però a banda, en paraules d’un representant de l’empresa, la nostra participació en el procés ens ajudaria a implicar-nos més a nivell personal, fet que redundaria en una vivència millorada del viatge, que no oblidaríem mai. Convençuts per les bondats del paquet Experience, com l’anomenen, vam fer-li una reverència a l’home i vam anar als nostres seients –és un dir, perquè vam volar encaixats en un espatller vertical on vas cordat i dret tot el trajecte, sense separació entre viatgers, el que contribueix a forjar, és clar, amistats indestructibles. Minuts després d’enlairar-nos, a l’aeronau se li va acabar el combustible, i una amable hostessa (feia mala cara, pobra: més tard confessaria que duia dies sense dormir, enllaçant torns, i que havia esgotat les existències d’amfetamines) va preguntar si entre els passatgers algú estava capacitat per pilotar: l’incident del carburant li havia provocat un atac de cor al pilot, una predisposició genètica sobre la qual ja l’havien advertit en la darrera revisió mèdica, set anys enrere. El copilot, en adonar-se del sidral, va saltar amb l’únic paracaigudes disponible. Noi llest.
Un auxiliar de cabina, que portava mesos fent de becari en pràctiques sense sou, es va oferir a dur-nos a l’aeroport més proper. Tot just havia acabat el tractament a causa de la seva addicció als videojocs, i era un expert jugant a un simulador de vol de la PS3 molt abans de caure en l’infern de les drogues, del qual encara mirava de sortir. Li tremolava una mica el pols, per allò de la síndrome d’abstinència, i la nau va fer algun saltironet, un plus d’aventura pel que, paradoxalment, ningú no ens va cobrar.