Volem el distanciament social?

Des de l’esclat de la crisi del coronavirus la prescripció ha estat el “distanciament social”. Se’ns ha recomanat reiteradament no acostar-nos als nostres semblants. Un metre, un metre i mig, dos metres, quatre o deu metres. Ens hem de mantenir lluny per evitar el contagi. Algunes veus ja diuen que ens haurem d’acostumar a aquesta nova forma de relacionar-nos durant més temps del que inicialment ens pensàvem... (i nosaltres que ja fèiem gestions per la megafesta postconfinament). Ens hi haurem d’adaptar. Ara bé, els responsables polítics farien bé d’explicar-nos a què es refereixen quan parlen de distanciament social. Perquè, de moment, crec que no tenim restringida la llibertat de reunió encara que sigui virtual, ni tampoc la comunicació amb parents, amics o companyes. A més, les autoritats sanitàries ens han recomanat efusivament mantenir el contacte amb la gent que coneixem i evitar així l’aïllament per superar amb millors condicions aquestes setmanes tancats a casa. Observem, doncs, que el missatge no és clar. Hem de mantenir-nos allunyats socialment? O potser, com han assenyalat diversos experts, el que hem de garantir és el distanciament físic. La utilització del llenguatge no és neutra i potser als primers a predicar el distanciament social els va trair l’inconscient, dirien els malpensats. En tot cas, el que ens ha ensenyat aquesta crisi és que d’ella no en sortirem pas amb el distanciament social. I aquí la mostra d’aquelles voluntàries que es van posar a confeccionar mascaretes solidàries i l’allau de persones que col·labora desinteressadament amb la Creu Roja.