L’únic que volen és viure. Senzillament, sense escalfar-se el cap. Preferirien fins i tot no haver de fer un treball intel·lectual, diuen amb tota la naturalitat i parsimònia del món. I estan farts d’haver entrat al joc de l’oca: de mitjà en mitjà i tiro perquè em toca. Ah! I volen viure, sense qualificatius. Detesten viure per treballar i quasi m’atreveria a dir treballar per viure. Són els meus companys més joves d’aquest món de bojos periodístic. Tenen entre 20 i 35. És la seva experiència. Un explicava que la seva mare, que potser és més jove que jo, és qui el va animar a venir a Andorra a provar fortuna... I mentre s’obrien així, en la conversa informal d’un dinar de col·legues per donar compliment a una invitació d’aquestes nadalenques, perquè toca i és tradició, hi havia qui se’ls escoltava amb comprensió –és que per a les generacions d’ara és així– o desmuntant la pretesa bondat de treballar de reposador en un supermercat perquè el treball més físic cansa i cansa molt. Mentrestant, ¿els més veterans explicaven batalletes? Una mica sí, però donava bo de sentir-les, perquè són història i sobretot pel contrast amb l’avui.
I menda lerenda se’ls mirava commoguda. Feia temps que no em passava això de tenir l’oportunitat de compartir i sobretot d’escoltar. El dia a dia d’aquesta feina, que tal com fem no acaba de fer el pes a les noves generacions, no ens ho permet massa. Potser en una altra ocasió hauria rebatut els arguments amb un “nois, feu el favor de tocar de peus a terra”. Però no. Avui no tocava. Només estic convençuda d’una cosa: estiguin aquí o allà, facin de periodistes o de reposadors, el que s’hauria d’oferir des de les empreses és un ambient de treball acollidor, una assignatura pendent aquí i allà.
