Déu sap que les matemàtiques no han estat mai el meu fort, i què us diré de les estadístiques. Per dir-ho com cal: soc una negada. Soc de lletres, i molt de lletres. Això no vol dir que ara i des de fa un temps ja trobi les dades d’allò més necessàries que mai, fins i tot imprescindibles, per saber de què parlem quan parlem de casos de càncer o de joves ingressats a Salut Mental, per referir-me a exemples de temes que sovint em toca explicar. Sense aquestes dades no ens podem fer a la idea de quina és la magnitud del problema, com dic en moltes ocasions. Unes xifres que cal contextualitzar a la mesura del nostre petit país, però que no per això deixen de ser importants, ans al contrari. Ep, que ja sé que ara hi haurà qui dirà que tenir un número més alt de casos no fa la cosa. I és clar que sí. No perquè només hi hagi 4 casos no s’ha d’actuar, donat que l’important són les persones, els rostres que comptabilitzem amb xifres. Ara bé, a l’hora de mobilitzar recursos de l’Administració és necessari saber qui i quants són els destinataris per fer-ho de manera adequada i proporcionada. I ja vaig a parar al que m’interessa: tenir les dades és fonamental, però contextualitzar-les, sobretot quan es refereixen a persones, encara és més fonamental. És per això que em xoca d’allò més que a voltes se’ns convoqui a rodes de premsa per a informacions que amb un comunicat es podrien esbandir perfectament; en canvi, per a dades com les referides a problemàtiques que afecten els infants, adolescents i joves no n’hi ha prou de vomitar xifres i tants per cents a tort i a dret. Convé ser curosos.