No diré que va ser una odissea perquè en mitja horeta vaig ventilar el vot. Al consolat espanyol, vull dir. És clar que era diumenge al migdia i la cua era mínima, una quinzena de persones. Arriba a ser avui a mig matí, i no diguem ja dijous, i em puc imaginar l’enrabiada monumental. Si estan cridats a votar el 23-J i han rebut les instruccions, hauran comprovat que son un jeroglífic indesxifrable, amb profusió de certificats i de sobres que un no acaba d’estar mai segur d’on van. Que el consolat obri dissabte, i diumenge!, és una notícia excepcional que (momentàniament) esvaeix les naturals suspicàcies respecte a tot el que fa olor de burocràcia. Però a l’hora de la veritat tornem a les cares llargues i hostils del funcionariat carpetovetònic. Passats els deu minuts de cua reglamentaris, em toca. Que ràpid, oi. Demano a les tres persones de la mesa si em poden indicar què hi va a cada sobre. No als del Congrés i del Senat, que porto preparats. No. Als de la Junta electoral i a l’altre. I no, no em poden ajudar. M’envien a la sala adjunta, on hi ha un gràfic que ho explica, diuen. Un paperot. A la sala hi ha tres pobres desgraciats com jo, intentant interpretar el gràfic. M’hi afegeixo. Comencem a rondinar. Quan ja desvariem, apareix el meu amic A., que treballa al consolat. Ha baixat a fer un cop d’ull i ens ajuda amablement. Poso cada document al seu sobre, torno a fer cua i al cap de mitja hora d’un migdia plàcid, voto. I el meu amic A. marxa. Què faran els que, com jo, necessitin el suport d’una intel·ligència burocràtica (és a dir, superior) per sortir-se’n? Tan difícil és posar algú a la cua a informar com cal fer la gestió? Ha de ser votar una prova d’obstacles? Cal marxar del consolat de mal humor? Doncs sí. Es veu que sí.
