Voti, voti, voti...

I tu, a qui votaràs?

Habitualment ho tinc molt clar, votaria el partit que proposés... Tal com raja, és una llista no exhaustiva i sense ordre preestablert:

–Prioritzar els drets de les persones (i de les dones, que també som persones), per damunt de qualsevol altra cosa.

–Un canvi en la Llei electoral de manera que sigui més representativa de la societat. Allò tan estratosfèric d’un ciutadà, un vot.

–Unes urnes electorals presidides per ciutadans i no per polítics i a tots els nuclis importants.

–El dret a decidir qui ens ha de representar, i no viure pendents de la decisió del poble francès, ni del Vaticà.

–Unes administracions obertes a la democràcia participativa de manera efectiva, incloent-hi els ciutadans en les preses de decisions

–Uns pressupostos participatius.

–Unes polítiques urbanístiques respectuoses tant amb les persones com amb el medi ambient.

–Transparència en els comptes i en les accions polítiques.

–Polítiques econòmiques al servei de les persones, i no el contrari...

Bé, segur que me’n deixo alguna. Totes aquelles demandes que s’esperen d’una il·lusa, idealista, irresponsable, inconformista, feminista i tota la patuleia!

És un problema això de ser radical fins a la medul·la! Sempre acabes topant amb un punt o una coma en les diferents propostes que et desinflen com un soufflé!

Què et queda doncs per afrontar la tria electoral? La solidesa del projecte? L’equip que l’ha de dur a bon port? La coherència de les propostes? La capacitat de treball? O mirar-se amb lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen?

És simpàtic, o guapo el polític en qüestió? Em va mirar malament aquella vegada que ens vam creuar pel carrer? És prou ric, per no semblar que es vulgui enriquir amb la política? És suficientment pobre per semblar honest? Estudia o treballa? Em pot afavorir a mi personalment o bé a la majoria? Per simpaties personals, o lligams familiars? Per joventut o experiència?

Bé, aquí tenim un bon dilema, ja que ser jove no vol dir ser inexperimentat, al mateix temps que arrossegar-se en política des de fa anys no és una garantia de bona praxi.

Quin embolic!

Teniu també altres opcions:

El vot en blanc?

Aquest és comptabilitzat a l’hora del recompte en els percentatges i en general desafavoreix els partits amb menys vots, ja que augmenta els llindars d’elegibilitat.

El vot nul?

És una opció, tot i que després no queda reflectit en els percentatges. Seria espectacular que ens posessin en les butlletes les raons del vot nul i que es fessin públiques.

Abstenir-se?

Arribats en aquest punt, us he de fer una confessió: servidora ja ha votat (na, na, na... M’ha vingut al cap la cançó de la Trinca!).

Per por que m’agafés aquell rampell de fer campanya per un abstencionisme militant causat per:

–La mandra que em fa continuar veient com les campanyes electorals cada cop s’assemblen més a una romeria de les diferents candidatures, una foto en els escenaris emblemàtics, o una escenificació en tota regla de qualsevol proposta a mode de tragèdia grega actualitzada pel màrqueting polític.

–La poca trempera que em generen les disputes de campanar i els debats de fireta amb l’argument que les coses són així, i que no es poden canviar sota l’amenaça de terratrèmols institucionals, econòmics, i apocalipsis vàries, com les deu plagues d’Egipte (amb tant pecat capital)!

Definitivament, no a l’abstenció! Per tots aquells que s’han trencat la cara (o els l’han trencat!), per defensar el dret a vot!

Va, no sigueu descreguts. Si dubteu, si no us generen confiança, aneu al cos a cos, que de reunions de poble n’hi ha a totes les parròquies, i per part de totes les formacions. No sigueu mandrosos, que aquí a Andorra tenim la sort de poder parlar amb els polítics de tu a tu.

Qui sap, potser descobriu la perla rara.

Ah! I si us prometen una ambaixada, que no us donin gat per llebre, que la de Síria ja me l’han promès a mi!