Heu vist la pancarta que el partit d’ultradreta espanyol VOX ha penjat a la façana d’un cèntric edifici de Madrid? Està posat just a la cantonada i s’estén cap als dos costats. Al centre s’hi veu, en un fons verd, el color de la formació liderada per Santiago Abascal, una mà que du una polsera amb la bandera espanyola que llença a una paperera una sèrie de logos i banderes. A sobre d’aquest símil amb una mà que llença una butlleta electoral s’hi veu el nom del partit, curiosament en una mida de lletra ben reduïda. Entre els símbols que acaben a la paperera hi ha aquells que representen a diversos col·lectius i ideologies com el feminisme, el col·lectiu LGTBI+, el comunisme, l’agenda 2030 sobre els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU o l’estelada independentista catalana. En l’extensió cap a la dreta, i també en verd, hi ha substantius com llibertat, seguretat i família. En canvi, cap a l’esquerra, curiosament en color vermell, podem llegir inseguretat, divisió, pobresa o invasió. 
Feta la descripció del cartell en si, podem passar a analitzar els missatges que el partit d’extrema dreta vol fer passar, amb pobra legitimitat, al conjunt de la societat madrilenya, i per extensió l’espanyola. La majoria d’institucions i organitzacions, per sort, han considerat la pancarta com la lona de l’odi. I és que no n’hi ha per menys. El partit verd s’erigeix com aquell, l’únic que deté la veritat absoluta. No per res van triar VOX com a nom, el que significa veu, l’única vàlida, la que preval. Així, treuen la veu a la resta d’opcions polítiques. Les despulla d’aquesta qualitat humana. Per tant, la pancarta es vol detentora de la veritat absoluta. 
Pots estar d’acord o no amb el comunisme o ideologies semblants o amb l’independentisme. De fet, són opcions vigents en el panorama europeu. Però la discrepància legítima i respectuosa amb aquestes opcions perd tota raó de ser quan se les redueix a quelcom que ha d’acabar a la brossa. Ara bé, considerar el feminisme o el moviment LGTBI+ com quelcom d’inútil i prescindible, i fins i tot aliè a l’espanyolitat, apropa a VOX a aquella Espanya en blanc i negre que tants esforços va costar deixar enrere.
Recordem també aquella espècie de negacionisme masclista que encarnava el número dos de la llista de VOX a València dient que la violència de gènere no existeix. Fins i tot Abascal ha matisat les paraules del seu correligionari valencià. Però el missatge és clar, ser feminista és ser poc espanyol. Igual que aquelles persones LGTBI+ que lluiten per obtenir els mateixos drets que les persones que ells deuen considerar normals. També neguen el canvi climàtic llençant a la paperera l’agenda 2030. Si els votes a ells, a més de ser més espanyol, podràs fer veure que el clima no està alterat i no caldrà doncs fer cap esforç per intentar canviar la petjada ecològica. Igual que amb el negacionisme durant la pandèmia, l’extrema dreta és ara un perill públic quan pretenen ser justament el contrari.
Analitzem ara els substantius que s’apropien i aquells que atorguen a les forces socialcomunistes. D’ells és el concepte de família. Però quina família? Doncs aquella que el NO-DO ventava dient que la dona havia de rebre al marit, cansat de treballar durant tot el dia, amb una copa de brandi mentre aquest s’asseu al sofà i ella li treu delicadament les sabates. Aquella família tradicional que no reconeix com a tal aquella que no té un home, una dona i un grapat de fills.
Només ells asseguren la llibertat. És clar, la llibertat que et permet fer el que vulguis menystenint riscos sanitaris o humanitaris. En contraposició, els rojos encarnen la invasió, diuen. Es deuen referir segurament a aquells immigrants que venen a cercar una vida millor, com van fer molts espanyols, per cert, ara fa 80 anys. Però és clar, eren aquells mals espanyols que fugien de les urpes del feixisme benefactor que havia arribat per posar ordre en una Espanya en desordre.
Finalment, és tot com un déjà-vu, no creieu?