Roser Molné i Pilar Saboya seuen disposades a conversar sobre el procés per demanar el vot femení. Confessen que els agradaria més ser “allà darrere” i no davant del públic. Hi són en nom seu i també en el de Maria Molné i Palmira Armengol, totes dues a casa, i de Trini Call, Rosa Estany, Àngela Areny i Genoveva Esplandiu, que ja no hi són. Són vuit dones que no apareixen als llibres d’història, perquè els han escrit els homes i perquè s’hi subratllen altres episodis. Són vuit dones que han ocupat un discret segon pla, que no s’han preocupat d’escriure les seves gestes, que no lliguen gens amb l’èpica.
Ara, gràcies a l’impuls de l’exposició i del projecte Dones clau per a la història d’Andorra. Les sufragistes andorranes, ocupen el primer pla. Artistes inquietes, amb les seves escultures, fotografies i gravats, han donat un toc d’atenció. L’art ha provocat que tots els comuns acullin l’exposició (ara és a la Massana) i que organitzin algun acte de reconeixement de les seves sufragistes. L’art ha remogut la memòria històrica.
La Roser i la Pilar riuen quan se’ls demana per aquell jeep que les portava a ballar a la Rotonda. Aquells vespres eren dels pocs moments lúdics a la seva vida, la resta era per a la botiga o el bar, sense horaris ni vacances, i per a tots els éssers vius: pares, sogres, marits, fills, conills, gallines i els de l’hort. Els germans dinaven a taula al menjador i les germanes, dretes a la cuina mentre servien.
El 1967 van pujar unes cunyades d’Andorra la Vella perquè firmessin per demanar els drets polítics de les dones. Hi havia por i malfiança però elles van signar, tan tranquil·les, sense donar-hi cap importància. Alguns familiars els van dir per què s’enredaven amb això, altres les van acusar de voler-se fer veure. Elles ni cas.
La sol·licitud per votar es va lliurar el maig de 1968 al Consell General, amb 378 signatures de totes les parròquies, però els consellers no van tenir gaire pressa per contestar. Al cap d’un any ni tan sols l’havien registrat. Ho van fer el juny del 1969, després d’una reclamació de les dones davant de tant silenci i van votar al juliol: 10 vots a favor, 8 en contra. Les dones podien votar, però no podien ser elegides. El 1970 va arribar el Decret, les vigilarien un temps i si ho feien bé, ja s’estudiaria aquest tema. “Perquè als homes això no els agradava, feien mala cara. I perquè això venia de tota la vida”.
Les eleccions van ser el 1971, però no imaginin una jornada èpica. No hi ha ni fotos. “Moltes no van anar a votar. Els homes feien mala cara.” El 1973 van poder ser elegides, però a la Massana va trigar a haver-hi dones en política i a les grans empreses. Si ho miren ara, amb perspectiva, pensen que van fer bé. Els dol que només signessin vuit mentre que a altres parròquies van ser moltíssimes més. La seva és una història senzilla, construïda des de l’acceptació tranquil·la, però també des de la lucidesa per anar aconseguint canvis des de la fortalesa i, sobretot, des del treball. Ja era hora que tinguin un focus a sobre i siguin les protagonistes de la història.
