Vuitanta

En l’article anterior, que vaig titular Viure, parlava sobre el que significa per a mi gaudir de la vida, encara que sigui a les vacances. La realitat és que, amb els anys, m’he adonat que gaudir de la vida significa fer el que m’agrada. Cadascú tindrà una manera diferent d’entendre això, però avui em vull aturar en una cosa molt més important i que és estructural: la vida en si mateixa.
Fa alguns dies, la meva germana em comentava que una de les seves amigues havia perdut la seva mare. La reflexió de la meva germana era gairebé la més òbvia. Que la dona tenia seixanta-cinc anys i era jove, i és veritat, pels paràmetres d’avui dia, i que era increïble que avui existim i demà no.
I em sembla que aquest és exactament el principal dels nostres problemes. Que no tenim realment interioritzat el concepte que només tindrem una vida, tret que algú ens demostri el contrari, i ara com ara no conec ningú que hagi pogut fer-ho. Llavors què ens passa? Vivim com si fóssim immortals. Estem tan acostumats a saber que la medicina ens allargarà la vida, que donem per fet que qualsevol problema que tinguem, serà a partir dels vuitanta anys. I la realitat és molt diferent. Perquè som mortals, i conseqüentment, el nostre sistema es pot desconnectar en qualsevol moment. Ens passa el mateix que amb les coses. Ahir a la nit vaig apagar el cotxe i avui al matí no arrenca. O de sobte, se li trenca alguna cosa. Això de la fatiga dels materials. Perquè amb nosaltres és igual. Però de quina manera vivim? Sent aliens a això, i per descomptat, si no esmentem el tema, millor. De la mort no es parla, no fos cas que arribés abans d’hora, com si justament, tinguéssim un calendari amb una data marcada. I com ens sentim així d’omnipotents, no respectem el nostre cos, que és el que ens alberga. I aquí estan les addiccions, de tota mena i color, perquè total, d’alguna cosa ens haurem de morir, com si morir sent un ancià no fos suficient motivació. I ens maltractem i creiem que la màquina anatòmica que ens conté aguantarà el que faci falta. I el més graciós de tot és que la nostra visió s’estén al planeta també. Ens omplim la boca parlant d’ecologia i del que li estem fent al planeta, quan la realitat és que al planeta no li estem fent res. Com a molt, arribarà un moment en què el planeta decideixi tornar a començar i aquí tindrem un problema de debò, perquè sempre que ha succeït això, el primer que desapareix és el que transita per la superfície.
Però bé, com ja sabem, nosaltres no ho veurem. Així que, continuem amb la festa, que segur que per a la catàstrofe falten molt més que vuitanta anys.